Josep Pont i l'Alba, la seva parella, i el seu amic Francesc són tres dels berguedans que ahir van assistir a la manifestació de l'Onze de Setembre a Barcelona, al tram 21, el del Berguedà. El cotxe gairebé hi podria anar tot sol perquè se sap el camí perfectament. «Hi anem des que es fan aquestes manifestacions multitudinàries, cada any, no hem fallat mai», apunta el Josep, de 51 anys. Ell és el copilot. No condueix perquè no té el carnet ni tampoc pensa obtenir-lo. «No en tenim cap dels tres germans», confessa, així com tampoc altres membres de la família Pont. «És una mena de síndrome Pont», somriu, i diu que potser millor que això no surti. Entre el rock català dels 90 que li agrada a ell i el heavy d'Iron Maiden que captiva la seva parella passa el viatge en aquest matí encara calorós de final d'estiu. Si al cotxe hi hagués el seu fill segurament també s'escoltaria Catarres o Buhos.

Tenen els rituals apresos d'altres anys i van tranquils perquè saben quin serà el guió de la jornada: duen pancartes, estelades i enguany també pancartes per la llibertat dels presos independentistes. Enguany han sortit de Berga cap a 2/4 d'11 del matí i han fet cap a Montcada per dinar a casa d'uns bons amics pels volts de la 1. Són la Marta i el Ramon, berguedans que per raons de feina resideixen en aquesta localitat. Aplegar una colla de berguedans al voltant d'una taula a final d'estiu enguany és sinònim de bolets, és clar. El menú del dia consisteix en una saludable amanida i de segon pasta amb camagrocs collits a la comarca dissabte pels comensals. Un luxe senzill.

Van d'hora perquè han d'agafar el tren per anar cap a Barcelona per trobar-se amb un altre grup de berguedans. Ja se sent aquella remor de les mobilitzacions massives de la Diada. Volen arribar d'hora, abans de les 4. El seu objectiu són els Castellers de Berga, tram 21, a l'avinguda Diagonal amb Via Augusta. I no és perquè sí. Tot i que Josep Pont és pintor de professió, és conegut per ser el fotògraf «oficiós i seguidor i soci», com li agrada dir, dels de la camisa blava. Signa el seu treball com a Pontiroca però el coneixen com a Ponti. El sobrenom «no em desagrada». La fotografia és la seva passió. «Si fer fotos fos la meva feina i m'hi guanyés la vida ja no seria el mateix», assegura. Membre de l'Agrupació Fotogràfica Taller d'Arts i Oficis (Aftdao) de Berga, explica que fa fotos perquè li agrada i que fotografia el que li sembla amb absoluta llibertat. «Alguna vegada em demanen coses de compromís» i les fa de bon grat però «ja no és el mateix perquè quan faig una foto no penso si agradarà o no, la faig perquè m'agrada a mi». Intenta plasmar la seva visió artística de la vida en els seus treballs, «fer aquelles fotos tortes que ens agraden als fotògrafs», ironitza.

«Sé que no ho serà però m'agradaria que fos l'última manifestació. I que no haguéssim de cridar la llibertat dels presos polítics». Se sent cansat de la successió de manifestacions massives de les darreres Diades?. «No, no estic cansat. Cada any pensem que serà la darrera gran manifestació. Sí. Però hi vaig incondicionalment. No podem fallar a tota aquesta gent que ara són a la presó, a l'exili, i tanta d'altra gent que com aquell que diu treballen per tu». Aquesta Diada la feina del Ponti i els seus amics ha estat ser-hi, amb la seva inseparable càmera reflex fent fotos dels castellers i de tot allò que li hagi cridat l'atenció, un gest, una mirada. I quan tot hagi acabat, prendran el camí de tornada. De Barcelona cap Montcada i d'allà fins a Berga. Aquest dimecres tornarà a la feina, a pintar, sense carnet de conduir i content.