«És fals que a les aules catalanes s’adoctrini l’alumnat»

El seu camp d’estudi és el foment de l’esperit crític a les aules, sobretot en les classes d’història. Com es fa?

Una de les funcions principals és ensenyar als nois i noies que la història és molt diferent de com ens l’han venuda moltes vegades, ja que molts cops ens han dit que és objectiva, que tot són fets, anys, números i reis, i en realitat la història la fem entre tots i n’hi ha diferents versions. La història normalment està escrita, diguem, pels vencedors.

Per què els joves semblen desconnectats de la política i del pensament crític?

Als joves els sobra escepticisme cap al sistema polític actual, però no m’estranya! El sistema democràtic, des del meu punt de vista, és poc democràtic perquè, efectivament, votem els nostres representants cada quatre anys, però aquí s’acaba. Quan la gent vol prendre decisions importants o radicals no tenim opcions per decidir-ho. No podem decidir si volem viure en un sistema capitalista, o si Berga es vol independitzar de la resta d’Espanya [riu] i altres coses realment importants.

En les seves recerques esmenta el concepte de l’ensenyament patriòtic. On n’hi ha més, en els centres educatius de Catalunya o en els de la resta de l’Estat?

És difícil respondre perquè jo no he analitzat els de la resta de l’Estat. Però pel que jo sé n’hi ha en els dos bàndols. A Catalunya, alguns recursos educatius i docents, però ni de bon tros tots, donen només una versió de la història, la més nacionalista. Recalco que n’hi ha que no fan això. Pel que sé d’altres investigadors, a la resta d’Espanya han trobat qüestions similars, i alguns docents donen una versió més espanyolista o castellanitzada de la història. És difícil de dir qui ho fa més perquè s’hauria d’analitzar cas per cas.

L’escola ha tingut alguna cosa a veure amb el que ha passat en la darrera dècada a Catalunya en el terreny polític?

Des del meu punt de vista, l’escola s’ha menjat molts marrons. Alguns partits polítics han criticat l’escola al·legant que les posicions polítiques majoritàries són conseqüència de l’adoctrinament a les aules, i des del meu punt de vista això és totalment fals i només crea mal ambient a les escoles. Això no vol dir que no sigui veritat que alguns docents i recursos, com deia, afavoreixen una versió o una altra, i cal recordar que també hi ha professors a Catalunya que expliquen la història des d’un punt de vista espanyolista. També cal tenir present que, per exemple, és molt difícil explicar el 1714 sense involucrar-s’hi. Això és ser humà.

Tot i que hi ha qüestions en les quals difícilment el professor no s’involucri, hi ha alguna línia vermella?

El Síndic de Greuges va fer un estudi per veure si les escoles catalanes són plurals, si hi ha diferents punts de vista, i va concloure que sí. Crec que hi ha dues línies vermelles. Si un docent suspèn un alumne perquè no respon la visió de la història que vol transmetre, clarament és una línia vermella. I si totes les escoles d’un país, o d’un poble, només donen una visió, això vol dir que els alumnes només tindran accés a una visió. Tots som relativament parcials, però la bellesa de l’escola és que els alumnes es troben diferents professors i, per tant, rebran diferents parcialitats.

En el sistema educatiu hi ha inspectors i mecanismes perquè aquestes línies vermelles no es creuin. Funciona aquest control?

Funciona perfectament. S’ha intentat polititzar l’escola i no era necessari, perquè ha creat més problemes que solucions.

També explica en les seves recerques que la llengua és fonamental en les classes d’història. Fins a quin punt?

La llengua és instrumental des de diferents punts de vista. Quan jo anava a l’escola, m’ensenyaven que després del 1714 i en el franquisme es va prohibir el català, i la llengua és una cosa que la gent se sent molt seva. Quan en la classe d’història sents que han prohibit la teva llengua, perceps que han prohibit una part de tu mateix. Per altra banda, la llengua a vegades crea divisió entre els que en parlen una o una altra, o els que no en parlen cap d’aquestes, i això influencia en la manera en què els nens aprenen la història. Des del meu punt de vista es poden sentir exclosos de la història, o jutjats, o que són els guanyadors. S’identifiquen amb uns o amb els altres. El meu professor de tesi, per exemple, es preguntava, on són els gitanos en les classes d’història?

En la seva tesi defensa que els immigrants no se senten identificats en la història. Què pot fer l’escola perquè aquests alumnes se’n sentin partícips?

Hauríem de mirar qui està representat en la història que s’explica en les escoles. Hi ha docents que estan fent un treball meravellós i no faig una crítica a tot el professorat perquè no és pas la meva intenció, però molts alumnes han estudiat una història formada per reis, que són sempre homes de mitjana edat blancs, rics i poderosos, i aquí s’acaba. Gairebé no n’hi ha dones i mai no hi ha nens ni nenes, ni minories ètniques. Hauríem de fer una història més inclusiva.

Precisament vostè va ser professora d’història a l’ESO. Va ser quan es va començar a interessar per aquestes qüestions?

Vaig ser professora a la secundària de ciències socials prop de quatre anys, i vaig fer classes a nois i noies d’entre 12 i 18 anys. En l’assignatura d’educació per a la ciutadania manteníem discussions polítiques, i llavors parlàvem de la guerra de l’Iraq. I quan els preguntava si votarien als 18 anys em contestaven que no ho farien perquè no serveix de res, i això em va interessar. Per què succeïa això i què hi podíem fer?

En l’etapa universitària, va canviar tres cops de carrera. Finalment va estudiar el que li agradava?

Vaig començar estudiant Medicina, i quan vam començar a treballar amb cadàvers, en el primer curs, vaig veure que no era la meva vocació. Així que vaig fer Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra i, malgrat que la carrera em va agradar, hi trobava a faltar alguna cosa. Volia fer uns estudis que m’apassionessin, així que vaig entrar al segon cicle d’Humanitats a la UAB. El pas següent va ser passar les oposicions, i ho vaig aconseguir.

Se’n va anar a Manchester per amor, i és on ha format la seva família. I hi continua fent recerca en el mateix àmbit en una de les universitats de la ciutat. En el cas del Brexit, l’escola quin paper hi ha jugat?

És bastant diferent del que ha passat a Catalunya. A l’escola a Anglaterra, que és diferent a la d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, hi ha una tendència de dalt a baix a promoure el que en diuen valors britànics, i la gent ho veu com una tendència a excloure els altres, tot i que s’hi parla de democràcia i tolerància, que de fet poden ser valors universals. A la secundària i a la universitat, la gent acostumava a ser proeuropea.

En el llibre que acaba de publicar parla dels populismes a Europa. L’escola també hi té a veure?

Des del meu punt de vista, moltes vegades en els mitjans de comunicació s’argumenta que el populisme és una resposta de les persones que no han rebut una educació adequada, entre moltes cometes. Aquest argument és conseqüència d’una societat elitista, i s’assumeix que els que tenen estudis superiors estan en posició de votar.

En el llibre parla una mica de la ciutat on va néixer i créixer, Berga. Què hi diu?

Crec que m’ha condicionat molt en la manera d’entendre el món. En general, la gent de Berga em semblava una mica conservadora, i de cop i volta la CUP guanya les eleccions municipals. Berga és com una caixa de sorpreses, i és part de l’encant de la ciutat, i en aquest canvi té a veure la nostra generació.