L'exalcalde de Berga, Ramon Camps: «Hi ha hagut polítics al servei d’una classe social a la ciutat»

Com es troba?

Estic bé. Arran del primer confinament surto molt menys de casa, però a mi ja m’està bé. Abans comprava el diari i l’anava a llegir al bar, però ara el llegeixo a l’ordinador, esmorzo a casa i surto poc.

Els que el coneixen comenten que és el rei de la cuina.

Faig el dinar pràcticament cada dia, sí. Menys un dia la setmana que aprofito per anar a algun restaurant que m’agrada. Tinc uns 500 llibres de cuina perquè m’agrada, i la gent que em coneix diu que em surten bé els arrossos.

El seu fill, que també es diu Ramon, és regidor per ERC. Li demana consell?

No me’n demana i tampoc en necessita. A més, no és bo que li doni consells, ja que els consells serveixen per no seguir-los, així que no val la pena donar-ne [riu]. En parlem molt poc.

Els antics regidors del PSC de Berga, el grup que va continuar després del seu lideratge, es van resituar a ERC. Veu el panorama polític molt desdibuixat respecte de quan vostè era a la política municipal?

Fins a cert punt. Conec personalment molts dels protagonistes dels fets polítics actuals. Conec Miquel Iceta. Salvador Illa llavors tenia una mica de pes dins del partit, tot i que no tant com ara, però ell devia ser el president de l’Assemblea que va desencadenar que jo i altra gent pleguéssim del PSC. Per tant, no em sorprèn gaire res del que fan.

Diu que no el sorprèn, però vostè en va ser un militant històric al Berguedà. No se sentia còmode dins del partit?

A l’inici de tot, al principi dels anys 80, quan encara no formava part del partit, el PSC m’havia anat al darrere i van organitzar-me una reunió amb Anna Balletbò, que llavors era una de la figures destacades i carismàtiques del PSC, sobretot després d’haver estat retinguda, estant embarassada, juntament amb la resta de diputats al Congrés de Madrid en el cop d’estat del 23-F. Van intentar convèncer-me d’entrar-hi, però vaig dir que no.

Qui el va convèncer finalment d’entrar al PSC?

Pep Gallet va ajudar el partit a elaborar la llista per a les eleccions a l’Ajuntament de Berga. Em van captar per col·laborar en la redacció del programa electoral. Llavors el PSC es presentava com a Progrés del Berguedà. En aquest procés vaig conèixer gent, com Jaume Cussà pare, el doctor Guillem Errando i el doctor Víctor Rius, amb els quals vam mantenir una bona relació. El resultat electoral va ser desastrós, i aquella nit em vaig convèncer que l’única solució que hi havia perquè les esquerres poguessin remuntar era anar tots junts. Aquella nit ens vam afiliar al PSC. Va ser el 1983.

El seu pare havia estat alcalde de Cercs els anys 70, té un germà que es va presentar a Bagà pel PSC, un altre per Convergència a Cercs, i un altre a Sant Andreu de la Barca. Com eren els sopars de Nadal a casa seva?

Molt divertits [riu], amb molta gent, i hi havia molta llibertat per opinar cadascú el que volgués, i es procurava no parlar gaire dels temes més delicats.

Quan neix la seva consciència d’esquerres?

De molt jove ja discutia amb el meu pare sobre els plantejaments de l’esquerra. Un comitè anarquista de Molins de Rei va matar el seu pare. Per això era contrari a qualsevol plantejament de l’esquerra, tot i que quan ell va ser director de la tèrmica de Cercs era dels més partidaris a dialogar amb els sindicats. I quan va començar a haver-hi democràcia ja no hi havia sindicats de dretes. Al final del franquisme jo havia tingut algun contacte amb Comissions Obreres.

El seu pare ho sabia?

El meu pare es va pensar que jo militava a Comissions i a Iniciativa. Quan vaig entrar a treballar a la central tèrmica de Cercs, un dia em va demanar molt preocupat si hi estava afiliat. La direcció de l’empresa tenia els noms de tothom. Els tenien fitxats i, per tant, m’haurien tingut fitxat i no hauria pogut entrar-hi a treballar. Li vaig respondre que no, perquè no era veritat que ho estigués. Es va quedar més tranquil.

Sempre s’ha dedicat a la política municipal. Li hauria fet il·lusió ser diputat?

No he entrat mai en la guerra per ser-ho. Al Berguedà teníem molt clar que ho era Joan Roma. I això era un fet natural, perquè quan vaig entrar al PSC ja hi havia aquesta estructura i Joan Roma ja lluitava per ser diputat, i poc temps després ho va aconseguir. I no li ho vaig disputar mai.

Què va representar guanyar les eleccions?

Per a mi, íntimament, va ser molt important perquè, a part, aquell any, si no ho recordo malament, el PSC va guanyar totes les eleccions a Berga. Fins i tot les generals. Suposo que això va passar per haver fet la feina ben feta.

Què vol dir en política municipal fer la feina ben feta?

Per exemple, vam fer molt bé tota la feina d’urbanisme. Encara que entenc que hi hagi gent que no comparteixi aquest criteri. Hem de recordar que hi havia un Pla General aprovat a la legislatura anterior i vam forçar una renegociació i una aprovació definitiva a la qual Convergència s’hi va oposar sempre. Fins al punt de fer servir estratègies gairebé mafioses en urbanisme aprofitant els contactes que encara tenien.

Ho diu així de clar.

No saltarà ningú. Però jo me’n vaig assabentar per una font convergent. Només se sentirà al·ludida la persona en qüestió, qui va prometre a un promotor de Berga, «no patiu que demà això Urbanisme s’ho carrega». Això va passar el dia abans que Urbanisme aprovés definitivament el Pla General de Berga. Em sembla que vam fer un bon Pla General i és on vam posar els fonaments de la nostra relació amb ERC.

De veritat hi ha tanta pressió en una ciutat petita com Berga?

En els temes d’urbanisme, sí. Per desgràcia no s’ha pogut veure res d’aquell pla. Crec que un dels punts més importants és que es desencallava urbanísticament l’estació d’autobusos, que no se n’ha tornat a parlar fins aquesta legislatura, quatre mandats després. També és cert que l’urbanisme és complicat de gestionar.

A Berga es fan molts projectes, però al final queden en el calaix.

Penso que això és una veritat a mitges. A vegades n’hi ha qui li interessa que no es facin segons quins projectes, i moltes vegades guanyen aquests.

Qui li pot interessar que els projectes del POUM que van aprovar no tirin endavant?

Per exemple, la Rasa del Molins. Per què està encallat i mai no s’ha solucionat? Jo no en tinc la resposta. Si l’hagués tinguda no s’hauria parat, o no s’hauria boicotejat.

Però m’està dient que es va boicotejar. Per tant té la resposta. Qui ho va boicotejar?

Pel que fa a la Rasa dels Molins, alguns no aprovaven que uns promotors d’Avià vinguessin a solucionar un problema de Berga. N’hi havia que no estaven disposats que això passés i van treballar perquè no se solucionés o s’eternitzés el problema abans que una gent de fora vingués a solucionar un problema nostre, de la ciutat. Però hi ha polítics que serveixen els interessos d’una determinada classe social de Berga. Això és una de les habilitats de Convergència.

Diuen de vostè que té una bona retòrica i és un home tranquil. Se sent identificat amb aquestes paraules?

Polemista, sí. Sobre l’home tranquil, també. Quan vaig tenir l’infart, quan encara era alcalde de Berga, vaig anar caminant a l’hospital i, abans d’entrar a Urgències, vaig fumar un cigarro. Vaig pensar que podria ser l’últim i que segurament estava tenint un infart.

L’etapa d’alcalde és la millor de la seva vida?

No. El millor moment de la meva vida va ser quan em vaig casar amb l’Eva.