Enric Genescà: «Com a jutge de pau supero els 250 casaments»

No tothom sap que vostè, fins als 18 anys, va treballar al tèxtil, a Viladomiu Vell. Com va viure el declivi del tèxtil al Berguedà?

El principal problema que vam detectar va ser la manca d’inversió per part de les empreses. Això va comportar que la maquinària quedés obsoleta i les indústries no fossin competitives i entressin en declivi. El Govern de l’estat, en aquella època, els anys 80, afavoria el tancament o la reestructuració en comptes de la modernització.

I el 1988 va entrar en el món de les assegurances.

Va venir propiciat pel pare, que era el corresponsal de Banca Catalana i coneixia un director de Chsyr Assegurances. El primer lloc on vaig obrir oficina va ser Solsona i després va arribar Casserres.

La seva gran passió és el cant coral i el coneix des del vessant local i també internacional. Quina salut té el món coral?

A Catalunya, realment molt bona. A la nostra federació tenim més de 500 corals associades. Fins i tot durant la pandèmia hem estat capaços de mantenir activitat i sobreviure. Tenim capacitat per organitzar grans esdeveniments, com el Festival Internacional de Cant Coral de Barcelona i el Simposi Mundial del 2017 amb grups d’arreu del món .

El virus de la covid-19 i el cant coral no és que siguin gaire o gens compatibles...

És evident que amb el cant coral s’emeten aereosols que poden ser font de contagi. Per tant, en aquest període hem optat per activitats virtuals que han funcionat molt bé. La nostra federació, a través del Dr. Lluís Gómez, va impulsar un estudi exhaustiu de com podíem cantar amb el màxim de seguretat: distàncies, ventilació, neteja de partitures, mascaretes... Hi ha països on els protocols han estat més laxos. L’octubre vaig anar de jurat a Moldàvia. Allà, al carrer portaven mascareta i, en canvi, cantaven sense. Es limitaven a guardar una certa distància entre ells i a demanar un test d’antígens per accedir a la sala.

A Catalunya, la música forma part de l’ensenyament en les primeres etapes. Això es deu notar en el nivell...

El que aprenen de petits els queda com una cultura musical bàsica. A partir d’aquí, les escoles de música i els conservatoris assumeixen el seu paper per ampliar coneixements. La meva generació no havia tingut aquestes oportunitats de formació musical. En canvi, les meves filles, sí. I els nets encara ho tindran millor.

L’any 2010 van cantar a la Sagrada Família a la missa amb el papa Benet XVI.

La federació ens vam encarregar de l’organització del cant coral de la missa amb el sant pare. Vam ser 800 cantaires de tot Catalunya i una experiència extraordinària i inoblidable. A instàncies del cardenal de Barcelona, ja sense el sant pare, durant cinc anys més es va celebrar aquest concert, però amb 400 cantaires.

Vostè forma part del Grup Cantaire Sant Bartomeu de Casserres. Com va entrar a l’elit directiva del cant coral català?

La meva primera responsabilitat va ser com a representant del Bages-Berguedà de la Federació Catalana. Em van venir a buscar el Ramon Noguera, de la Polifònica de Puig-reig, i el Josep Creus, de la coral Sant Esteve de Balsareny.

Quins lligams té amb la Polifònica?

Des de fa molts anys soc membre de la comissió del Festival Internacional Catalunya Centre, a Castellbell i el Vilar i a Puig-reig. Això estreny molt les relacions, que són molt fluïdes amb els dos municipis .

Vostè és jutge internacional de cant coral. Què valoreu?

Un jutge valora la música, però també la posada en escena, la forma que tenen d’expressar-se, la indumentària... El jurat ho tenim tot en compte. Normalment en els festivals som entre cinc i set persones que fem de jurat. Allà ens trobem procedents de diferents països. Jo he coincidit amb gent de Romania, Itàlia, Moldàvia, Macedònia, Ucraïna... Hi ha grans personatges que fan aquesta tasca, com directors musicals de relleu. Tot i que jo no tinc el seu nivell musical, sempre m’han tractat d’una forma planera, com un més. Hi ha un gran respecte.

La seva incursió en el món coral va ser amb les famoses caramelles de Casserres.

Fa 42 anys que vam començar a organitzar la trobada de caramelles i que, puntualment, la pandèmia ha aturat. Han passat els anys i, ara, sense buscar-ho, m’he trobat col·laborant amb festivals de Romania, Moldàvia i Letònia, per posar alguns exemples.

L’any 1982 es va constituir a Manresa la Federació Catalana d’Entitats Corals, de la qual vostè n’és directiu.

Va ser el final d’un procés on la federació va agafar el relleu del Secretariat dels Orfeons. Si no recordo malament, en aquella època l’Orfeó Manresà el dirigia Josep Maria Descàrrega, una persona amb pes en el món de les corals catalanes.

Jutge de cant coral, però també jutge de pau del seu municipi des de fa gairebé 28 anys. Actualment encara té sentit aquesta figura?

Sí que tenim raó de ser. Som els més propers al ciutadà abans d’arribar a un plet dels tribunals ordinaris. Busquem la conciliació, la mediació, davant de conflictes veïnals, sobretot relacionats amb la terra. Normalment si s’avenen a parlar, se sol arribar a un acord. Els problemes es resolen parlant i amb predisposició. Un acord al jutjat de pau pot fer estalviar molt de temps i molts diners. Els jutges de pau tampoc tenim la vareta màgica. A banda hi ha altres funcions més administratives, com el registre civil, amb els naixements, matrimonis i defuncions. Des de finals del 2009 hi ha un registre únic a tot l’estat.

Qui escull el jutge de pau?

Ens escullen els consistoris municipals. Hi ha hagut vegades que, en el meu cas, ha estat per majoria absoluta i d’altres per majoria simple. Sempre he tingut molt bona entesa amb alcaldes i regidors.

Actualment bona part del protagonisme dels jutges de pau és en els casaments civils.

El boom va arribar fa uns vint anys amb el rol de les cases rurals com a espai per acollir celebracions. Jo els casaments formals els faig a la sala de plens, i després ja poden fer el teatre allà on vulguin.

Porta el compte dels casaments que ha fet?

No, però segur que supero els 250. Hi ha hagut anys que n’he fet més de 20.

Algun missatge que repeteixi.

Sempre recito una poesia de Ferran Codina i Coma, d’Osona. Quan la vaig llegir em va agradar molt i l’he recitada en diferents idiomes.

Algun maldecap important associat a l’activitat de jutge de pau?

M’he trobat en alguna situació que no hauria volgut trobar-m’hi mai i inevitablement la recordes. Per a mi, tot el que està relacionat amb el jutjat és sagrat i sempre he volgut ser molt respectuós amb tothom.

En la seva faceta d’haver estat president d’associacions de comerciants, com viu el moment actual del sector?

El gran comerç ens perjudica. Jo sempre he treballat perquè el comerç anés unit perquè tots compartim unes necessitats i tenim l’objectiu de fer poble. El petit comerç és vital i té tot el seu sentit. Hem d’anar junts, sense egoisme.

Tenir un germà bessó, periodista al Berguedà, li deu haver generat moltes anècdotes.

Som molt iguals, molta gent ens confon i ens acabem identificant. A vegades, algú es pot pensar que no saludem... Quan ens van fer el primer DNI, la policia va intercanviar-nos les fotos. Durant anys vam portar el document sense la foto que tocava.