El carrer Martí creua una part del barri de Gràcia de Barcelona sense que cap referència biogràfica indiqui els mèrits del personatge per merèixer una travessia a la capital catalana. La seva trajectòria resta anònima a qui no conegui el relleu social del qual Ramon Martí d'Eixalà va gaudir durant les dècades dels anys 40 i 50 del segle XIX. A l'adjacent plaça del Nord, tampoc no queda rastre del palauet on va residir el jurista, filòsof i polític cardoní, i que a la seva mort va anar a parar a mans d'una comunitat de monges. El també cardoní Josep Maria Vilajosana (1962), doctor en Dret i catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat Pompeu Fabra, és l'autor de la primera monografia dedicada al seu conciutadà que té en compte la perspectiva polifacètica del personatge, mort el 1857 d'una pulmonia mentre s'hostatjava a Madrid com a diputat de les Corts espanyoles. Només tenia 49 anys i va deixar dona i tres filles.

Ramon Martí d'Eixalà és una figura eminent de la Barcelona del segon terç del segle XIX. Però és un personatge conegut a la seva Cardona natal?

En absolut. Cap als anys 80 se li va dedicar un carrer en una zona nova de Cardona, però en els llibres d'història de la vila només se l'esmenta, sense altra referència.

Com va saber vostè de la seva rellevància?

Fa un quart de segle, quan vaig acabar la carrera, vaig assabentar-me que havia estat un jurista destacat, però aleshores jo tenia altres preocupacions a la vida. Però el nom de Ramon Martí d'Eixalà m'havia quedat dins i el 2008, amb motiu del seu 200 aniversari, vaig pensar que havia arribat el moment de conèixer-lo més a fons i vaig llegir els seus escrits. Va ser aleshores que em vaig adonar que aquell cardoní havia estat algú destacat a la seva època. Va néixer el dia de Reis del 1808 al número 15 del carrer Cambres, on ara hi ha l'hotel Bremon.

Va ser un cardoní de tota la vida o quan se'n va anar a la capital va perdre contacte?

El seu pare va fer fortuna gràcies a un acord al qual va arribar amb el duc de Medinaceli. L'home tenia un terreny en zona salina del qual no podia beneficiar-se pels drets que l'aristòcrata tenia sobre els rèdits de la sal. Però el pare de Ramon li va proposar de córrer amb totes les despeses a canvi de quedar-se els beneficis i passar-n'hi una part. El duc, que devia veure la possibilitat de fer diners sense moure un dit, va acceptar i el cardoní es va fer d'or. La família es va traslladar aleshores a Barcelona, quan el jove Ramon tenia uns 16 anys i estudiava el que ara seria el batxillerat. Al llarg de la seva vida, però, sempre va anar tornant al seu poble natal. En una ocasió, fins i tot va actuar de mitjancer en una disputa que també tenia la sal com a motiu de discrepància.

Un noi que va créixer envoltat de diners?

La família es va traslladar al segon pis de la Virreina, a les Rambles de Barcelona. I es van fer una casa a Gràcia, que aleshores era prou allunyada de la Barcelona murallada i feia de zona d'estiueig.

Uns inicis prometedors. Què va ser-ne, després, de la trajectòria de Ramon Martí d'Eixalà?

La família va tenir molt pes en la seva formació. Del pare li venia l'interès pel dret, però de la branca materna el neguit per la pràctica jurídica, ja que hi havia molts notaris entre els seus avantpassats. Un germà seu, Josep, va ser alcalde de Tarragona durant uns mesos de l'any 1872.

En el llibre destaca que Ramon va ser membre de l'aleshores incipient societat civil, aquesta figura que serveix per definir les persones de més relleu social.

A Barcelona i a Catalunya, el moviment associatiu encara és molt important. Hem de tenir en compte que les classes benestants tenen uns interessos comuns que és més fàcil defensar-los creant associacions, però el problema és que s'ha d'anar a Madrid per fer lleis. Aquella burgesia emergent no feia lobby, però tenia preocupacions, no tan sols econòmiques, sinó també culturals. Es donava la paradoxa que a Catalunya hi havia una revolució industrial en marxa i a Madrid l'ambient era tot un altre. Els uns volien normes proteccionistes i els altres discutien sobre qui s'havia de casar amb la reina, per dir-ho d'alguna manera. Quan Ramon i els altres polítics catalans anaven a les Corts, es desesperaven perquè es discutia de tot menys del que els interessava, que no era altra cosa que el negoci. Eren massa formals per entendre el Madrid dels chismorreos.

Va ser algú amb poder?

El nord-americà Stephen Jacobson es va dedicar a estudiar els advocats barcelonins dels segles XVIII i XIX i em va dir que Ramon Martí d'Eixalà havia estat una de les persones més poderoses de la Barcelona dels anys 50 del XIX. Jo ho subscric, però canviaria el concepte de poder pel d'influència.

Un exemple en podria ser que va participar, en una comissió de tres persones, en l'elaboració de les ordenances municipals de Barcelona que havien de regir la construcció de l'Eixample, quan la ciutat encara no havia derruït les muralles. Aquesta normativa va estar vigent durant trenta anys.

Es van conèixer amb Ildefons Cerdà?

No em consta. Hem de tenir en compte que va morir el 1857, però potser Ramon Martí havia llegit l'informe de Cerdà sobre la insalubritat de les condicions de vida de la població de la ciutat dins de les muralles.

Com va exercir aquesta influència?

Ramon Martí va ser una persona amb un profund sentit de la justícia, i va formar part de tot un seguit de catalans que veien clar que s'havia de deixar l'antic règim enrere i mirar cap endavant. En absolut s'ha de llegir el meu text en clau nacionalista, perquè no era aquesta la qüestió, sinó que aquella burgesia que s'estava gestant tenia fàbriques tèxtils, veia clar quin era el camí del desenvolupament econòmic, però a Madrid topava amb els interessos de les Corts i amb els dels grans terratinents. La documentació consultada per fer el llibre m'ha permès veure que Ramon Martí era algú que estava a tot arreu, sempre present.

Realment va ser un personatge polifacètic?

Hem de tenir en compte que va ser el primer seglar a ensenyar filosofia en un àmbit acadèmic. Ell no va ser mai professor d'universitat, però va impartir classes de filosofia a l'Acadèmia de Ciències i a l'Institut Barcelonès. Com a jurista, sovint se l'ha criticat perquè no va aportar res al codi civil català, però no és així, ell va ser un dels encarregats de redactar un informe contra l'intent de Madrid de promulgar un codi espanyol que lesionava els interessos catalans. I com a polític va ser quatre cops diputat, tot i que, com explica un coetani seu, s'hi avorria molt.

Fa tota la pinta que era l'encarnació del seny català.

Certament podria ser una bona definició de la seva personalitat. Redactant el llibre, a més, m'he adonat que va ser ciutadà d'una Catalunya que, en la relació amb Espanya, ja prefigurava uns comportaments que encara perduren. Preocupats per la indústria i per la producció, van intentar convèncer els polítics espanyols com s'havien de fer les coses. Volien catalanitzar Espanya, per dir-ho d'alguna manera, com a la transició. Però no hi havia manera.