c

onta la llegenda que l'editor Carlos Barral va encarregar un informe de lectura sobre un manuscrit a un lector professional. En l'informe en qüestió es llegia: "No he pogut passar de la pàgina 30". Es tractava de Cien años de soledad. Però això és literatura: els protagonistes de la història van encarregar-se de desmentir-ho en repetides ocasions. Els fets reals són fruit d'un malentès i molt més prosaics. García Márquez va enviar a l'editorial Seix Barral la seva novel·la, juntament amb un telegrama. L'editor va tardar massa a contestar, el temps va passar, i finalment fou Paco Porrúa qui va editar l'obra el 1967 a Sudamericana, segell editorial argentí. Es van publicar 8.000 exemplars inicials, que es van esgotar en menys d'un mes. A partir d'aquest moment, Gabriel García Márquez es convertia en un gran mite de la literatura hispanoamericana i universal.

Fugint de l'èxit desbordant i sobtat a propòsit de la publicació de Cien años de soledad, García Márquez va viure del 1967 al 1975 a Barcelona. La seva estada a la ciutat va ser decisiva per a l'esclat de la literatura hispanoamericana a Espanya. Carlos Barral, Félix de Azúa, Josep Maria Castellet i la sempre present i implacable agent literària Carme Balcells foren alguns dels personatges que van donar el tret de sortida i van promocionar el descobriment d'una literatura extraordinària, fent que traspassés les fronteres llatinoamericanes. A partir d'aquell moment, els escriptors hispanoamericans començaven a abandonar un cert complex d'inferioritat i s'atrevien a ser universals, naixia a final dels setanta el famós boom literari hispanoamericà.

L'obra del gran escriptor colombià s'allunya dels patrons i de les modes literàries llatinoamericanes per tal d'establir un diàleg entre l'ús de la tradició oral i popular caribenya, així com dels elements arcaics de la cultura localista, amb d'altres tradicions universals, fet que contribueix a enriquir i donar una àmplia mirada sobre allò proper. La seva posició avant-guardista fa que la realitat no es construeixi en un únic pla, sinó que esdevingui múltiple i relativa. Al llarg de tota l'obra de García Márquez, premi Nobel de literatura el 1982, es rastregen les empremtes de Melville, Kafka, Rulfo, Woolf o Joyce, però va ser Faulkner a qui va considerar com el seu autèntic mestre.

La realitat es presenta com a arquetip i el temps en el qual es desenvolupa la trama de les seves històries no és lineal, sinó que dóna voltes en rodó, aconseguint donar expressió a la idea del present etern. El mateix escriptor diu a Vivir para contarla, llibre de memòries publicat el 2002, que "la vida no és el que un va viure, sinó el que un recorda i com ho recorda per explicar-ho demà".

Com a periodista, ha estat testimoni de les convulsions de la vida hispanoamericana, fet que es tradueix en la reinterpretació de la realitat en termes mitològics. García Márquez es va enfortir en la crònica periodística, en la narració versemblant sostinguda per la precisió del detall fent que el mite esdevingui l'extensió de l'individu.

Gabriel García Márquez organitza les seves obres al voltant de la tècnica de les les tres unitats pròpia de la tragèdia grega argumentada per Aristòtil. D'aquí que l'escriptor colombià sentís un gran interès per les tragèdies de Sòfocles i, com el grec, centri el seu interès en la universalització de les experiències vitals concretes que es reflecteixen en unes històries en les quals no només entrellaça la ficció amb la realitat.

D'altra banda, la ciutat imaginària de Macondo que apareix a El coronel no tiene quien le escriba (1952) i que adquireix enormes proporcions a Cien años de soledad, representa tota Hispanoamèrica. Macondo és una ciutat de miratges, un poble a través del qual es reflecteix la idea que, tot i els esforços, és impossibile canviar l'ordre global en el qual es desenvolupa l'existència humana. Podríem estar parlant fins a la sacietat de Cien años de soledad. Deixo aquí les primeres línies de la gran novel·la del segle XX: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo".