Artur Blasco fa molta (i sana) enveja: té 83 anys i l'activitat d'un jove hiperactiu. Mentre prepara el novè volum de la col·lecció A peu pels camins del cançoner, ense-nya les fotos del recent viatge a Sibèria convidat a un festival d'acordió, explica el projecte discogràfic que ha engegat amb el guitarrista portuguès Yannick Lopes i parla apassionadament del documental que està rodant sobre la figura del compositor lleidatà Emili Pujol. «Un personatge per descobrir», afegeix. L'organitzador de la Trobada d'Acordionistes d'Arsèguel i exmembre del grup El Pont Arcalís aborda tots aquests projectes amb un optimisme incor-ruptible i la convicció que hi ha moltes coses que, si no les fa ell, no les emprendrà ningú.

«El novè llibre del Cançoner el presentarem el juny, i no serà l'últim: n'hi haurà una dotzena», explica Blasco d'un projecte que té mig segle de vigència. L'any 1965 va tornar a Catalunya després de viure una temporada a Suècia, i un dia, a la Seu d'Urgell, va escoltar un acordió que li recordava un so que havia sentit temps enrere en terres escandinaves. El progressiu interès per l'instrument va desembocar en una afició de la qual no tan sols en va emergir l'aplec d'Arsèguel, sinó també la divulgació entre els joves. «Avui en dia, podem dir que hi ha un nivell d'acordionistes molt alt».

Biòleg de formació, Blasco va anar a viure als Pirineus i va treballar pel departament d'Agricultura. Paral·lelament, es va interessar per les melodies tradicionals i va iniciar una recerca de la transmissió oral que plasma en l'esmentada col·lecció de llibres. «Fins ara, hem recuperat unes 1.600 cançons», apunta. Un treball de recerca impressionant que el 2004 el va fer mereixedor del Premi Nacional de Cultura Popular.

«Cantar és un acte íntim», assegura: «m'he ficat a la casa de la gent per escoltar-la» i d'aquest ingent treball n'han sortit no tan sols els llibres i les fitxes dels informants, sinó també 80 DVD plens d'informació. Des de Berga i Solsona fins a la frontera i de les comarques occidentals (Vall d'Aran, Ribagorça...) i la zona de l'Aneto fins a la Cerdanya, no queda vall que Blasco no hagi rastrejat per fer reviure el patrimoni musical.

Però ja se sap que qui no vol pols no ha d'anar a l'era, i Artur Blasco, que va passar la infantesa a Santpedor, rep propostes que no vol ni pot defugir. Una de les més interessants va ser la coneixença que va fer amb Yannick Lopes durant la trobada d'Arsèguel. Durant una sobretaula, recorda, el portuguès «es va aixecar i, al cap d'una estona, va aparèixer amb una guitarra. Va començar a tocar una tradicional catalana i de seguida la vaig reconèixer».

L'antic estudiant del Conservatori Superior de Música de París i l'especialista en acordió diatònic es van unir en un projecte que va prendre forma de discollibre, Pirineus. Cançons de vetllades vora el foc. Lopes toca i Blasco canta assegut en una cadira, l'escenografia flamenca adaptada a una nova iniciativa de divulgació del cançoner pirinenc. «Ara estem preparant un altre treball com aquest, centrat a Andorra, per encàrrec del govern», afegeix.

El prestigi de Blasco transcendeix les fronteres del país, i de la participació en el Festival Mundial de l'Acordió, al Quebec, on va parlar de la introducció d'aquest instrument a Catalunya i la presència en el Paral·lel barceloní, en va sortir la invitació per part de la delegació russa per oferir dos concerts a Novosibirsk, la capital de Sibèria, el mes de gener passat. «Volen que hi torni, també al Quebec, però hi enviaré joves estudiants perquè agafin experiència», explica.

L'altre projecte que està en marxa és la pel·lícula sobre la vida i l'obra d'Emili Pujol (1886-1980), «un dels milllors guitarristes que hi ha hagut». Finançat per la seva fundació privada, el documental compta amb el concurs del càmera Toni Lombarte. «Ja només ens falta anar a rodar a Siena», indica Blasco: «l'obra de Pujol es coneix en els àmbits acadèmics i de la música clàssica, però no entre el gran públic». Als 83 anys, la il·lusió d'Artur Blasco és indesmaiable i continua sent el far de nombrosos projectes culturals.