Hi ha un punt de suggestiva i divertida provocació en l'afirmació que l'art déco, com a estil, no va existir mai. La frase és de Mariàngels Fondevila (Berga, 1964) citant el galerista alemany Paul Maenz i es carrega d'arguments quan afegeix que «l'expressió es va formalitzar durant els anys seixanta». Per posar ordre en els laberints d'aquest moviment tentacular que va implicar el vast camp de les arts decoratives de la Barcelona de l'entorn de l'exposició del 1929, la conservadora del departament d'Art Modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya ha escrit Art Déco Català (1909-1936). Un volum de la col·lecció Memoria Artium -que editen diferents universitats catalanes (Barcelona, Autònoma, Girona, Lleida, Politècnica, Rovira i Virgili), el MNAC i el Museu del Disseny- que, parafrasejant un conegut afegitó mediàtic, algú havia d'escriure.
«Parlem d'un moviment urbà que va lligat al creixement de les ciutats, al consum, el teixit industrial, a les botigues, els cafès, el cinema, els mercats...», explica Fondevila, doctora en Història de l'art i comissària d'exposicions. Un fenomen que transcendeix els límits estrictes de l'estètica i que té a Manresa, encara avui en dia, una de les joies de la corona, l'edifici de Can Jorba. «És el vaixell insígnia, la quinta essència de l'art déco a Catalunya», assegura l'autora berguedana referint-se a un exemple arquitectònic que va respondre al gust pels grans magatzems que va acompanyar els inicis de la societat de masses.
En el cor de l'art déco hi va bategar el desig de modernitat i, per aquest motiu, en parlar-ne no tan sols es fa esment de les arts decoratives, que és el moll de l'os de la qüestió, sinó també dels nous usos i costums de la vida urbana en les primeres dècades del segle XX. Una data capital per a l'estudi del moviment és l'Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes de París de l'any 1925. Molt temps després, el 1966, el terme «art déco» va sorgir per primera vegada amb motiu d'una mostra retrospectiva sobre aquella fita. Però aquesta conceptualització no camufla la complexitat de definir el moviment -heterogeni, eclèctic i plural-, que a Catalunya va recollir l'herència dels potents impulsos estètics i socials del modernisme i el noucentisme.
La fita de París 1925
«En l'exposició de París del 1925 no s'hi volien peces antigues, calia mostrar les últimes novetats, ser moderns», apunta Fondevila. «Després de la Primera Guerra Mundial, la capital francesa havia perdut l'hegemonia del mercat del luxe i el va voler recuperar», afegeix l'autora, qui afirma en el llibre que «la mostra va representar un moment culminant en la valoració internacional dels artistes catalans, atesa l'aportació col·lectiva de l'agrupació del FAD (Foment de les Arts i el Disseny), liderada per Santiago Marco».
L'espai que aquesta entitat va disposar a les Galeries Saint Dominique, al costat dels estands de Suècia i Txecoslovàquia, estava presidit per una escultura monumental de Josep Clarà, El voluntari català, en homenatge als catalans morts en defensa de França a la Gran Guerra, entre el 1914 i el 1918. Fondevila ressenya que durant l'exposició, el FAD va lluir diversos conjunts mobiliaris amb els seus complements decoratius. «Concretament, s'hi exposava un menjador de Busquets i un de projectat per l'empresa Vídua de Josep Ribas; un fumador creat per l'empresa Batsus, Queraltó i Cia.; un saló biblioteca d'Antoni Badrinas i un budoir de Santiago Marco. A més, s'hi podien veure les laques de Lluís Bracons, els vidres de Ricard Crespo i Xavier Nogués, Núria i Euda Solé, les vidrieres de Rigalt, Bulbena i Cia., les escultures de Martorell i de Creeft, els tapissos i les estores d'Aymat», escriu Fondevila.
La modernitat «va revitalitzar les arts de la vida, va donar un protagonisme absolut a l'artesania i va canviar la jerarquia de les arts, amb una valorització del moble, el teixit, el vidre esmaltat... Va continuar el debat entre l'art i la indústria que a escala europea es va fer evident el 1851 a Londres, amb motiu de la primera exposició universal, i a casa nostra va aparèixer amb l'exposició del 1888 a Barcelona», comenta l'autora del llibre. Fondevila explica que «l'art déco va prendre la torxa del modernisme pel que fa a la reivindicació i la revitalització de les arts decoratives».
L'índex del treball que signa la conservadora del Museu Nacional ofereix una panoràmica de l'extensió del fenomen i esdevé, com bé indica el títol, una guia de bells oficis: de la laca al tèxtil, del vidre a la joieria i el mobiliari. L'aire de l'època tenia inoculats els virus del progrés i l'experimentació, i camps com la fotografia i la publicitat van fer un salt cap endavant.
El relat de Fondevila va creuant les aportacions dels creadors amb les noves realitats que els avenços proporcionaven a la vida quotidiana dels habitants de les ciutats. «Hi havia un món nou que no oblidava el vell», apunta l'experta: «l'art déco popularitza l'art negre i el primitivisme, però l'allibera dels atributs màgics i les qualitats expressives que reivindicarà l'avantguarda».
Pertot hi havia manifestacions inèdites que recolzaven en els precedents alhora que reclamaven contemporaneïtat. Un vigor que va morir quan la guerra va irrompre en la vida dels catalans. En aquest moment interromp Fondevila la narració perquè «l'art déco va tenir una vida relativament curta». La persistència arquitectònica de Can Jorba és un testimoni d'aquell treball que aplegava el saber de diferents arts per expressar un gust i una mirada nova sobre la societat. L'autora conclou que l'emergència d'aquest estil d'estils es va erigir en «un episodi d'alt voltatge creatiu en aquella Barcelona resplendent de l'Exposició Internacional del 1929, el qual incideix en les arts visuals, l'arquitectura, les arts decoratives, la fotografia, l'art del reclam i, molt especialment, en la moda».
