El cinema modern ens ha donat moltes sagues, més o menys populars, però, més enllà de les opinions personals, Star Wars s'erigeix objectivament en la franquícia per antonomàsia. La mítica creació concebuda fa quatre dècades per George Lucas ha ultrapassat àmpliament la condició estrictament artística fins a imposar-se com un fenomen sociològic de dimensions gegantines.
L'estrena del seu nou títol (Els últims Jedi) apareix, doncs, com un esdeveniment sotmès a unes regles diferents de les que mesuren la resta de les pel·lícules. La seva valoració depèn, substàncialment, de si ets o no fan de la llegendària epopeia galàctica. El film que va representar la seva ressurrecció (El despertar de la Força, estrenat fa dos anys) era bàsicament un refregit adreçat essencialment a la legió de militants. I l'Episodi VIII, que ara ha arribat a les nostres sales, funciona bàsicament de la mateixa maenra. Els últims Jedi comença on acabava la cinta anterior i plasma l'encontre entre Rey i Luke Skywalker i la seva aliança per lluitar contra les forces malignes.
El nord-americà Rian Johnson, el director, és un acèrrim militant de Star Wars que excel·lí fa un lustre amb una imaginativa fantasia de ciència-ficció (Looper). En la seva primera gran producció de Hollywood exhibeix un notori vigor visual en les seqüències d'acció, però el resultat final, que destil·la un esperit humorístic gairebé autoparòdic, es ressent sensiblement, com l'esmentada El despertar de la Força, d'un guió ortopèdic que es limita a acumular picades d'ullet per als fans.
Som davant, doncs, d'un nou (i repetitiu) artefacte luxós, eminentment lucratiu, que només podrà acontentar els convençuts, els seguidors incondicionals d'unes icones que, una vegada més, no aporten res a la resta dels mortals.
