Blanca Busquets (1961) ha creat un spin-off literari en la seva dar-rera novel·la, La fugitiva. L'autora barcelonina d'arrels manresanes -el seu pare és el promotor cultural Josep Maria Busquets, nascut a la capital bagenca- ha donat vida novament al personatge de la Mireia, que tenia un pes rellevant a Jardí a l'obaga (2016). Guanyadora del prestigiós Premi Llibreter del 2011 per La nevada del cucut, és una de les autores de més re-corregut de la literatura catalana actual. Dies enrere va presentar el seu darrer títol a la ciutat.

Retrobem la Mireia, ara amb 90 anys. Per què?

Després de treure Jardí a l'obaga, hi havia gent que em preguntava per què justificava la Mireia, un personatge que per a aquests lectors era una mala pècora. Però jo no crec en els dolents, sempre has de buscar què hi ha al darrere. I aleshores vaig pensar que estaria bé explicar el perquè del comportament d'aquesta dona en aquella novel·la fent-la protagonista d'un altre relat.

Amb el repte que ja tenia una novel·la precedent que li marcava el camí. No podia inventar segons quines coses que contradiguessin la Mireia anterior.

És clar, m'havia de cenyir a la realitat. Però havia d'idear un motiu que expliqués el seu comportament a Jardí a l'obaga, una excusa més profunda.

No creu en els dolents?

Quan tenim una persona que la fa molt grossa, és perquè no està bé del cap o bé veiem que hi ha un entorn i unes circumstàncies que l'han dut a actuar així. En el cas de la Mireia, hi ha una actitud com la de Scarlett O'Hara, allò de 'mai més tornaré a passar gana'. Ella arriba al punt de dir 'prou' quan et trepitgen, tenir la convicció que s'ha acabat i que s'aparti tothom. Aleshores, una persona és capaç de xafar la resta, pares, fills... La Mireia és una supervivent.

«La fugitiva» arrenca amb la Mireia quan ja és molt gran, no s'entén amb els fills i sent una estima especial per la seva néta.

A partir d'aquí, mira enrere i el lector pot saber que l'actuació de la Mireia a Jardí a l'obaga era deguda a una crisi enorme que la va portar a una catàstrofe personal.

«Jardí a l'obaga», doncs, no prefigurava «La fugitiva»?

Exacte, jo no era conscient que acabaria passant això. Per aquest motiu, vaig deixar altres llibres que tenia en preparació i em vaig posar a escriure La fugitiva.

Com entra una escriptora a la pell d'una dona d'una edat a la qual encara no ha arribat?

Pots fer una projecció a partir de l'evolució de la teva vida i també tens l'exemple de la gent que va davant teu. Tot això intentes adaptar-ho al que tu estàs vivint.

La Mireia àvia sent predilecció per la seva néta Sònia. Però la noia ja no és una nena.

Crec que el vincle que uneix els avis amb els néts és un moment molt maco de la vida. Jo ja era grandeta que encara tenia una relació excel·lent amb la meva àvia, fins que es va morir el 2004. S'estableix una altra mena de relació en què l'àvia no sent l'obligació d'educar la nena, i està més relaxada.

Sense especificar en quin moment de la novel·la passa, sí que podem dir que hi ha escenes de violència sexual. Se li fa difícil escriure un passatge així?

Al contrari. Escriure caràcters i escenes fortes m'estimula. A nivell personal, si veiés una escena com aquesta, seria incapaç de contenir-me. Però, a l'hora d'escriure, vaig a relatar la cruesa, això et fa escriptora. Com més complicat sigui, millor, a l'inrevés que a la vida.

Com afronta la construcció dels personatges?

Jo, de jove, volia ser actriu, i vaig començar a estudiar a l'Institut del Teatre, tot i que no vaig continuar. Per a mi, fer un personatge és actuar, és com fer una teràpia. Talment com els passa als actors.

Una teràpia?

Hi ha autors que pateixen. Jo no m'he obligat mai a escriure, per a mi és com anar a un spa.

Més d'un i de dos li deuen envejar aquest tarannà.

També és veritat que hi ha diferents tipus de novel·les. Per exemple, Jo confesso, de Jaume Cabré, que tinc per una de les grans obres de la literatura universal contemporània. Per a mi, fer una obra així no seria una teràpia.

Rere la història de «La fugitiva» hi ha també la voluntat de parlar de temes durs com la violència de gènere?

I tant. En les meves novel·les hi ha sempre la voluntat de denunciar allò que no està bé. Un personatge complex ho és per alguna raó, les relacions humanes són complicades. L'objectiu és fer que la gent s'ho passi bé, però si, a més, ajudes, millor.

Quan li ha passat això?

Per exemple, a La nevada del cucut, que tracta sobre el silenci. Hi ha gent que em va comentar que, mentre estava llegint, havia de parar a respirar.