L'escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952) va ser distingit ahir amb el 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'Òmnium Cultural i, per agrair-lo, va fer ús de la seva ironia. Monzó es va preguntar si els impulsors del premi havien demanat informes mèdics sobre la seva persona i sospitaven d'alguna malaltia mortal per convertir-lo en el segon premiat més jove de la història del guardó, darrere de Jaume Cabré.

Però no. Monzó rebrà el premi, com ahir explicava Martí Domínguez, en representació del jurat, per ser un «referent ineludible» per als escriptors catalans; un «creador nat de llenguatge» i per haver «creat escola: ha revitalitzat i modernitzat la literatura catalana». Una mena de «Pere Calders del seu temps», va reblar Domínguez. L'escriptor rebrà 20.000 euros i un guardó obra d'Ernest Altés en una cerimònia que tindrà lloc al Palau de la Música el 4 de juny. Per primera vegada, no va ser el president d'Òmnium qui va anunciar la notícia al guanyador, però Jordi Cuixart ho va voler fer a través d'una carta que Monzó va rebre la setmana passada des de Soto del Real.

Carta sense resposta

Monzó va confessar ahir que va començar a escriure una carta de resposta a Cuixart però que, per primer cop, no se n'havia sortit, amb l'escriptura, més enllà dels formalismes típics: «No sé què dir, no sé com es contesta. La formal és òbvia. No tiro endavant». Monzó va qualificar «d'escandalosa» la «injustícia espanyola» i va dir que observava «amb sorpresa l'absoluta complaença» amb la qual mitjans «suposadament crítics» haurien de respondre-hi però no ho fan.

Tornarà a publicar? Monzó va evitar descartar-ho malgrat creure que sempre s'ha de deixar «alguna cosa per als hereus». També va desmentir que estigui escrivint les seves memòries: «Calders tenia raó: un «no pot escriure quan encara se'n recorda, de massa coses».

Llengua sota mínims

Respecte a la situació de la llengua catalana, per a Monzó continua «sota mínims acceptables», arraconada els últims anys per la «il·lusió independentista». «La situació és igual de greu que abans, anem cap a una irlandització del català». En aquest sentit, va recordar que molts catalans consideren prioritari estructurar-se en un estat -«a mi em sembla perfecte i jo ho vull, on s'ha de firmar?», es va preguntar-, però va recordar que això no garanteix la supervivència de la llengua, i va posar d'exemple el gaèlic, que es troba en un «estat penós. Nosaltres no hem arribat a aquests nivells però hi anem, i a la gent se li'n fot». Per a Monzó, el principal problema rau en l'estructura, que cada cop s'assimila més al castellà. El «catanyol» ho impregna tot, i va assegurar que si desconegués el castellà, no entendria molts textos en català.