La persecució religiosa viscuda a Manresa entre el 17 de juliol i el 19 d'octubre del 1936, amb la crema d'esglésies i els assassinats de persones considerades contràries al nou règim revolucionari pel Comitè Revolucionari i Antifeixista local, centra Sospita de fe, el primer llargmetratge documental del cineasta manresà Enric Roca (1957). Un treball que se sustenta en el record «d'un grup de persones nonagenàries que ho van viure i en la investigació realitzada pels historiadors locals». La intenció és explicar les raons, explica Roca, que van conduir a aquells «mesos de terror», que van seguir a la repressió provocada pel cop d'estat militar del general Franco. Sospita de fe comença ara el seu periple per festivals i, a Manresa, és previst que s'estreni l'any que ve, coincidint amb les festes de la Llum.
El realitzador, membre de Cineclub Manresa, va arribar a Sospita de fe per culpa de l'enderroc de la Sala Ciutat, que va plasmar en Tots parlen del final, que es va projectar en la commemoració del seixantè aniversari de l'entitat cinèfila manresana. Les petjades de l'antiga església de Sant Ignasi -ender-rocada el 36-, que havia precedit la Sala Ciutat, van plantar-li una llavor que va créixer amb una visita ciutadana, l'agost de fa dos anys, als temples destruïts durant la guerra civil: «La història és sabuda però em va deixar impactat tot i conèixer els treballs de recerca publicats anteriorment», com les memòries de Lluís Rubiralta sobre el salvament del patrimoni artístic durant la guerra, publicades a Regió7 el 1981, o les investigacions de l'Associació Memòria i Història de Manresa a memoria.cat.
Les pedres parlen
La «connexió» de Roca amb la desapareguda església de Sant Ignasi es va traslladar al curt documental Portava moltes misses, però el cine em va distreure, on prenia com a punt de partida l'empremta del temple -que va quedar al descobert amb l'enderroc de la Sala Ciutat- per explicar la història de l'edifici. Un treball on reelaborava les imatges utilitzades a Tots parlen del final i que li va fer merèixer el primer premi del Concurs Internacional de Documentals sobre Patrimoni celebrat a Toledo l'any passat.
El següent pas el tenia clar: «Abordar l'enderroc d'esglésies a tota la ciutat aprofitant les valuoses fotografies dels fons Rosal i Rubiralta» que, explica, «mostren molt bé els treballs de demolició». Però Sospita de fe no es limita a inventariar el patrimoni destruït durant la Guerra Civil, sinó que deriva en «la violenta persecució religiosa i la pèrdua de vides humanes» que es va produir del juliol a l'octubre del 1936. Per buscar el qui i el perquè.
Atreviment experimental
Roca avisa: «No he volgut fer cinema històric, tampoc no sóc documentalista». El realitzador se situa, explica, «en plantejaments experimentals» amb imatges de videocreació «fonamentades en aquesta història real». Ho fa «amb una elecció temàtica que suposa», subratlla, «un atreviment artístic». I que pot no resultar còmode perquè «les històries no estan tancades del tot». Roca ha parlat amb prop d'una vintena de testimonis, com Antoni Garriga, Dolors Punsà, Joan Sampera, Providència Bastardes, Teresa Sellarés o Víctor López. I amb els historiadors Carles Puigferrat, Joaquim Aloy, Josep M. Gasol, Jordi Sardans, Miguel Gómez i Pere Gasol.
Per al crític d'aquest diari, Jordi Bordas, amb Sospita de fe, Roca «ha estat valent tocant una qüestió de la nostra memòria històrica que encara és políticament incorrecta en determinats cercles. La seva reflexió s'aferma en una visió equànime i rigorosa». És, diu, «un documental de recerca potent i necessari».
