Mireia Oriol té 22 anys i és d'Argentona. Va començar a fer de model als 16 anys, i poc després, mentre estudiava cinema a la universitat Pompeu Fabra, va despertar-se-li la vena interpretativa, i actuava en curts dels seus companys d'estudi. Treballant de model a París, li va venir «una crisi existencial, típica d'adolescent», i animada per un coach d'actors que tenia una escola a Londres, se n'hi va anar a estudiar interpretació un parell d'anys. El pacto del manresà David Victori és la seva estrena com a actriu en una pel·lículaEl pacto, i n'és la protagonista al costat de la reconeguda Belén Rueda.

Com va sorgir la proposta de rodar «El pacto»?

Jo era a Londres i estava molt en el meu món, sense cap expectativa de tornar a Barcelona, i em va trucar la meva representant i em va dir: «Hi ha un càsting i el director, que t'ha vist en fotos a les xarxes, diu que ets tu. Et volen fer una prova». Ja sabia qui era el David i, en llegir el paper, em va encantar. Vaig anar al càsting i crec que el David es va tornar com boig, perquè només havia donat unes dues línies del text, i va exclamar: «Ja està, pareu, pareu, que és ella». Així que vaig marxar cap a Londres pensant que faria la pel·lícula. Però em va trucar la representant explicant-me que els productors de Sony no ho veien clar, no sé si perquè no era famosa per actuar amb la Belén Rueda, i al final vaig fer quatre proves més. Ja no era un càsting, sinó el David i l'Edmond, el productor, lluitant perquè estigués a la pel·li i jo donant el màxim perquè això passés.

Però se'n va sortir, li van donar el paper!

Una cosa molt guai que va passar és que després de la darrera prova, a casa de la Belén, vaig marxar i estava parlant amb la mare per telèfon per dir-li que ja ho havia donat tot. Llavors em van trucar l'Edmond i el David amb el mans lliures i em van dir: «Mireia, que ja està, de veritat que ara ja està! El paper és teu!». Vaig plorar com una nena petita, molt emocionada. Aquest moment el tinc supergravat, va ser molt màgic.

El director, David Victori

És molt bonic sempre que diuen coses bones de mi [s'emociona i se li humitegen els ulls]. Per s mi va ser un treball molt dur. Estava molt emocionada, però al mateix temps portar una pel·lícula és una responsabilitat, i encara més al costat de la Belén Rueda i el Dario Grandinetti. El David i la Belén m'han cuidat, no només en l'àmbit professional, sinó el personal. Tots dos han representat un canvi molt important en la meva vida, de confiança en mi mateixa. Sóc molt sensible i fràgil, i no ho sabia controlar. El David, amb la seva clama, ha influït en mi.

Com ha estat treballar amb Belén Rueda, una icona del gènere de terror?

Crec que ningú pot dir res dolent de la Belén. És una persona que brilla, que té molta llum, i és maco estar al seu costat no només com a companya d'escena, sinó en el conjunt del rodatge. Amb mi actuava com a mare, i amb tota l'altra gent portava un clima d'acolliment que no havia de crear, ni estar sempre de bona cara. I com a actriu he flipat amb ella, perquè no considerava possible que algú pugui arribar a controlar tant i a conèixer-se tant ella mateixa per fer el que fa davant de la pantalla. Ja ho veureu, però és màgia.

Què ha après d'aquesta experiència com a actriu? És més valuosa que els estudis?

Sí. Per exemple, jo havia estudiat de mètode i, després, quan estàs en un rodatge és completament diferent perquè hi ha moltes circumstàncies. La interpretació és una cosa més de la pel·li, no ho és tot. Hi ha milers de departaments i cadascun vol tenir el seu protagonisme. I la Belén escoltava tothom i mai s'atabalava. A mi sempre em deia: «Escolta tothom i llavors concentra't en tu, però no et comencis a concentrar en el teu personatge abans que tothom et digui les coses». O experiències seves que no tenia cap problema a compartir en mi. És generositat de voler que els teus companys també estiguin bé a la pel·lícula. I ho feia amb tothom. També va compartir amb mi les posicions de càmera, de les quals jo no tenia ni idea.

Com a espectadora, li agrada el gènere de terror?

No, no gaire [riu obertament]. És que em fa molta por, no puc mirar aquestes pel·lícules.

Aquesta l'ha pogut mirar?

Aquesta l'he mirat, i és molt curiós perquè el primer cop vaig sortir dient que no feia por. I, després, quan van fer l'estrena i van venir bastants coneguts i familiars tots em deien: «Com goses dir que no fa por, si en fa molta». És un thriller psicològic amb bastants ensurts!

Li va costar posar-se en la pell de la Clara?

Quan vaig llegir el guió, vaig connectar amb ella molt directament, amb la seva fragilitat, que també tinc jo. I m'ha costat la feina de desaparèixer jo i convertir-me en el personatge, però ha estat un procés que ja va anar apareixent en el càsting. Van ser dos mesos en què vivia per la Clara: em vaig tancar jo sola, vaig llegir molt i vaig estar en moltes sessions de diabètics, assajava molt en cementiris, feia moltes coses que creia que la Clara segurament feia... Em va costar, però va sorgir d'una manera bastant natural. Aquesta pregunta sempre em fa cosa, perquè crec que la gent pensarà que estic boja, però tot sorgeix de les ganes de voler-ho fer bé.

Quins són els seus plans de futur?

Ara estic a la sèrie Com si fos ahir, de TV3. Faig d'Estrella, un nou personatge. I a l'octubre estreno una obra de teatre, la comèdia Be my baby, que dirigeix l'Oriol Vila al teatre Capitol de Barcelona. I tinc altres projectes en proves, però sobretot no em vull crear gaire expectatives. El meu pla de futur és poder-me dedicar a fer personatges que em fascinin a tot nivell i històries que em commoguin, i sobretot m'agradaria anar a treballar a l'estranger, a França i Anglaterra. Però ja es veurà!