A.K.A. (Also known us)

? Autor: Daniel J. Meyer. Direcció: Montserrat Rodríguez Clusella. Intèrpret: Albert Salazar. Sala: Sala Petita del Kursaal de Manresa. 7 de desembre.

Els premis són un reconeixement però sovint no són indicatius de res més. En aquest cas, però, els darrers Butaca, celebrats fa unes setmanes, han estat un revulsiu per a una peça petita que està gaudint d'una segona vida escènica realment del tot mereixedora. Es tracta de l'obra A.K.A (Also Known As) una peça de Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodríguez Clusella i interpretada per un esplèndid Albert Salazar. Abans de la pluja de Butaca (millor muntatge de petit format, text, direcció i intèrpret masculí), la Sala Petita del Teatre Kursaal ja tenia programada una funció d'aquest relat en primera persona; la segona funció que es va programar ja va ser fruit de l'expectació generada per aquests merescuts premis. Més gent al teatre ni que sigui pels premis.

A.K.A (Also Known As) és la història d'en Carlos, un noi de quinze anys sense cap fet extraordinari a la seva vida que el converteixi en especial ni en particular... exceptuant que és adoptat i que això provoca que es posi en qüestió la identitat del protagonista. Una història d'integració i desintegració, de prejudicis, de veus silenciades, d'imperatius vergonyosos i de xenofòbia en una societat massa globalitzada i massa atemorida sense motiu.

De relats en primera persona trobem referents com El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger (1951), La nit just abans dels boscos, de Bernard Marie Koltés (1977), o Basketball diaries, de Jim Carroll (1978), però la peça de Daniel J. Meyer (un «immigrant de luxe, com ell mateix va explicar a aquest diari) s'insereix en el nou mil·lenni i el desassossec per a l'espectador és més incisiu. La història d'en Carlos esdevé el reflex de com la vida canvia en un tancar i obrir d'ulls, i de tenir una existència absolutament normal i feliç esdevé un pària i un exemple d'ostracisme. I amb molt de dolor, el públic assisteix a les paraules del seu protagonista: «I al final, el més important, no és el que penses tu de tu mateix!». Aquest és el moll de l'os.

L'autèntica essència d'aquesta peça teatral és Albert Salazar, en una interpretació sense artificis, sincera, profunda, física i emocional. Un actor fort i valent que transita enmig d'aquest tortuós i virulent camí en què esdevé aquest muntatge. La força de Salazar cerca complicitats necessàries però no sempre trobades perquè la història arribi amb tota la seva nitidesa. Fins i tot per a l'espectador són difícils els aplaudiments finals, totalment merescuts, pel cop sec i eixordador de la peça. Una excel·lent feina interpretativa, la d'Albert Salazar, en el que sembla un triangle escènic perfecte que tanquen Rodríguez i Meyer.