De la mallorquina Maria Antònia Salvà fins a joves valors com Maria Sevilla i Guillem Gavaldà, passant per figures com Blai Bonet, Francesc Garriga, Biel Mesquida i Maria-Mercè Marçal, en la poesia catalana sempre hi ha hagut autors que han expressat diverses formes de sexualitat que difereixen del model hegemònic. La crítica, però, l'ha mantinguda apartada del cànon i no ha estat receptiva a una mirada que és l'eix del llibre Amors sense casa, la primera antologia de poesia LGBTQ en català que surt al mercat. Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992), curador del llibre, en parlarà avui al migdia (12 h) a la llibreria Papasseit de Manresa en un acte que també tindrà la presència de la filòloga i crítica manresana Sara Serrano.

És estrany que el seu sigui el primer treball d'aquesta naturalesa que s'hagi fet al país?

Jo en volia fer una tesi doctoral, però al final no m'hi vaig atrevir. Un dia, de manera informal, en una festa, en vaig parlar amb Rosa Rey, editora d'Angle, i va dir que hi veia un llibre. I de seguida ens hi vam posar.

Per què no va gosar fer la tesi?

No veia com fer-ho en un nivell teòric i crític, però després vam veure que podia tenir recorregut des de la creació i la lectura. I de seguida ens hi vam posar.

En tot cas, un treball inèdit?

Sí, no s'havia fet mai res igual. El Casal Lambda, els anys 70, va fer un opuscle, però que es va distribuir amb fotocòpies i no va arribar a les llibreries. Espero que el meu llibre no sigui l'últim i ara hi hagi altres autors que hi vulguin mantenir un diàleg, que el matisin, el contradiguin...

A què atribueix l'absència?

D'una banda, crec que la crítica literària del país no està formada en temes de gènere i sexualitats. D'altra banda, tot i que ara pugui estar fins a un cert punt superada, fins fa deu o vint anys hi havia una homofòbia latent. Sense que això vulgui dir que es menyspreava el col·lectiu LGBTQ, però sí que implica, per exemple, que un autor com Blai Bonet no hagi estat tractat com toca per la crítica.

Veu superada aquesta homofòbia que comenta?

Les fòbies i les pors socials no desapareixen sinó que es transformen. En una entrevista, em van dir que es veia l'interès social de l'antologia, però no l'interès literari. I el propòsit del recull que he fet és tot el contrari: és una antologia literària... i si a més té un ús social, perfecte. El periodista hauria dit el mateix si el recull hagués estat de poesia patriòtica?

Poesia lesbiana, gai, bisexual, transsexual.... i la Q?

És de queer, una paraula que en anglès era un insult despectiu, com marica, però que el sector més polititzat del col·lectiu va fer seva els anys 80 i 90 a Anglaterra i la va fer servir com un missatge d'orgull. El significat que li dono jo és d'una identitat que no es conforma amb els binarismes, no s'identifica només amb la masculinitat i la feminitat, sinó tot el contrari. Propugna un sistema de valors no basat en els dos extrems.

Parlem de poesia LGTBQ i no d'autors.

Exacte, el que ens interessa són els textos, no pas qui es fica al llit amb qui. És la poesia allò que és art, interessa com els autors transmeten aquests desitjos. I entre els poetes n'hi ha que són part del col·lectiu i d'altres que no ho són.

En l'antologia hi ha 34 autors. Li va sobtar que fossin tants?

Pensava que no n'hi hauria gaires, però em va sorprendre constatar tot el contrari. Hi ha molts autors, i generalment molt coneguts, els teníem al davant. Però ningú se'ls havia mirat amb el punt de vista del gènere i les sexualitats. I un cop el llibre ha arribat al públic, m'han fet arribar més mostres de poesia LGBTQ.

Hi haurà un segon llibre?

No, no! Com a màxim, potser es podria ampliar aquest. Però qui sap si, d'aquí a cinc anys, en un altre context, les sigles tindran el mateix sentit. En tot cas, el llibre surt de la meva lectura, no pretenc establir càtedra ni crear un cànon.

Fer aquesta nova mirada és un factor que suma?

I tant!, i que matisa perquè fa sorgir un component més de la poètica de l'autor. De Blai Bonet sempre es destaca el seu vessant místic, transgressor... però també hem de parlar de l'expressió de desitjos no normatius. Els seus textos estan plens d'efebs i homoerotismes.

Hi ha una voluntat reivindicativa en el volum?

Sí, i tant!, hi ha ganes de dir: ep, fixem-nos en això! La crítica els ha deixat passar sense fixar-s'hi ... esperem que en els propers cent anys no torni a passar.

L'antologia arrenca amb Maria Antònia Salva, que va viure entre els segles XIX i XX, i arriba fins a autors nascuts fa dues dècades. Per què ha fixat aquesta cronologia?

Podria haver anat a cercar en el món medieval, en els trobadors. Però és un tema que no conec i, a més, no es pot parlar d'homosexualitat, tal com la concebem avui en dia, abans del segle XX.

Els temps presents són més propicis? Els joves ja no tenen por d'expressar-se.

Sí, i tant! De fet, la meitat dels autors són d'abans del 1970 i, l'altra meitat, són posteriors a aquesta data. Això diu molt.

Per aquest motiu, si fes una antologia d'aquí a una dècada, segurament tindria molt més material.

Però potser d'aquí a 10 anys, les sigles LGBTQ no seran útils. Fa un temps, es parlava de gais i lesbianes; i abans, d'homosexuals. Això va variant, i jo crec que tot plegat virarà, sobretot la poesia, cap a la idea queer: no som tant homes i dones com cossos que es desitgen. Ara bé, també hem d'estar atents als moviments reaccionaris, a la ultradreta... potser arribaran temps més conservadors.