Per al professor de literatura no és el Claudio, sinó el noi de l'última fila, un alumne que passa desapercebut. Fins al dia que el docent encomana als estudiants una redacció sobre el cap de setmana i, mentre corregeix escrits avor-rits, sobresurt lluminós el relat del tímid adolescent. A partir de llavors, la vida de tots dos té un trasbals que dona nervi i tensió a El chico de la última fila. Després de conquerir un triomf rotund a la Sala Beckett de Barcelona, l'obra inicia avui a la nit la gira per Catalunya a la Sala Gran del teatre Kursaal de Manresa. En un repartiment amb grans noms -Sergi López, Míriam Iscla, Anna Ycobalzeta i David Bagés- sobresurt la figura del jove Guillem Barbosa.

El de Claudio és el paper més important que ha fet fins ara?

Sí, segurament. És el personatge de més envergadura i el més complex -dins d'una història complexa- que he fet.

En Claudio és un noi aparentment tímid. Però, a mesura que transcorre la representació, va ensenyant un caràcter més atrevit i descarat. Com va encarar la construcció del personatge?

El director, Andrés Lima, em va traçar un arc molt clar, i jo vaig veure molt clar per on havia de passar, però no em va aclarir res més. D'entrada, el Claudio és un noi que no està segur del que fa, i es mostra nerviós, però cada cop es mostra més segur i es va independitzant del professor.

Va anar trobant, doncs, el to que havia de donar al Claudio?

Intuïtivament. És un personatge complex per allò que hi ha escrit en el text. Del que es tractava era de buscar els límits. El noi viu una situació greu, orfe de mare i amb el pare malalt. No vaig fer mai una construcció del personatge de manera racional sinó de forma intuïtiva, buscava que les coses em descobrissin a mi i no tant que jo descobrís les coses.

Un aprenentatge nou a la seva carrera com a actor?

Estic acostumat a fer creació, en el teatre alternatiu, a construir personatges amb la imaginació. Habitualment vas construint el personatge, ja veus com serà. En aquesta ocasió, l'he anat fent a mesura que es construïa a si mateix, sobretot a través del text.

Potser fins i tot el va continuar perfilant davant del públic?

Sí, i tant! Vam tenir poc temps per als assajos, fèiem dues escenes per dia, i construïem escenes, no personatges. Però l'Andrés em va dir un dia que m'estava assemblant més al personatge del que realment m'estava semblant a mi. Jo crec que el Claudio és un noi molt poètic, té una visió molt maca, diferent, de les coses.

Se sentia més protegit pel fet de treballar amb grans actors?

Et donen consells, són gent que en saben molt. Però, alhora, també t'imposa més seriositat, perquè si vas lent no estan impedint treballar un amic de la teva edat, sinó gent que fa molts anys que fa teatre i que és molt professional. Reconec que vaig tenir alguna petita crisi, notava la responsabilitat.

L'ha fet créixer com a actor?

Segur que sí, però crec que és quelcom que està en el subconscient i que sortirà més endavant.

De què va pensar que tractava l'obra després de llegir-la?

Reconec que vaig haver-la de llegir tres o quatre cops per poder apostar per alguna cosa. Per a mi, va del punt de vista, de què és capaç de fer algú per expressar el seu art. Posteriorment, ja vaig veure que també tracta sobre la figura paterna, un tema complicat per al noi. Ell fa el que fa perquè no té família, i per això vam aprofundir en la imatge que té ell dels altres i els altres d'ell. També parla de qüestions com la mort, la moral... Ens podem preguntar si allò que fa el noi és moral o no ho és.

Potser és el moment d'aclarir que, en les seves redaccions per al professor, en Claudio explica com s'infiltra en la vida d'una altra família. Posem un altre element sobre la taula: Mayorga i Lima incideixen en el «misteri».

Ells volien que tot s'embolcallés d'un to de misteri, perquè el que fa el Claudio és misteriós: va a casa d'un amic seu per estudiar, però les seves intencions són unes altres. Arriba un punt que no saps si el que passa existeix realment o està dins del seu cap.

Vida i literatura es barregen?

En tota expressió artística pots creuar les fronteres i preguntar-te si allò que estàs vivint és la teva vida, una manifestació artística o una ficció. Hi ha una mescla de ficció i realitat.

Els límits es difuminen.

El noi utilitza la mare, però se n'enamora de veritat. On són els límits? En Claudio va a la casa per repassar i ajudar el seu amic, però realment hi va per un altre motiu, i això em sembla molt artístic, molt creatiu. Cal usar el que t'ofereix la vida i modificar-ho per assolir un nivell artístic.