«Si jo canto i no connecto, què puc ensenyar? Seria un missatge buit»

Els seus avis cantaven quan vostè era un nen. Va ser la seva introducció a la música?

(Riu) Com sabia això? Poca gent ho coneix i sí, és veritat. La meva àvia era cantant i pianista, com la meva mare. Vaig créixer en un ambient ple de música. Ara tinc 34 anys i porto cantant des dels 4!

La seva família s'hi dedica professionalment, a la música?

No, era una passió que ens unia. Però jo soc l'únic membre de la família que s'ha format a nivell professional, motivat per tots els músics que tenia al voltant.

On va fer les primeres passes com a cantant de gospel?

En una església. Aquí potser la gent comença en una acadèmia de música, però als Estats Units és més comú iniciar-se en la teva comunitat. Jo vaig començar a cantar amb 8 o 9 anys amb el cor de l'església. Però ja feia 4 anys que tocava el piano al conservatori.

Això fa que la seva música tingui una vessant més clàssica?

Jo no diria que és més clàssica, de vegades el meu estil pot connectar més amb els clàssics per la meva formació o pel cor on canto, però m'apassionen tots els estils. M'agrada la bona música, com pot ser el rock, el hip hop, el jazz... Però és cert que la música clàssica ha tingut un pes fonamental en mi, perquè l'he estudiada.

També ha estudiat gospel?

En el meu cas podríem dir que m'hi van llençar. Ja de ben petit vaig assistir a una església negra i allà el gospel es viu d'una manera molt intensa. A mesura que m'he fet gran sí que l'he estudiat de forma més acadèmica, per créixer com a músic, però es porta a dins.

És molt més difícil aprendre a cantar gospel si no es té aquesta càrrega cultural?

Sí, definitivament. El gospel prové de godspell, paraula de Déu; té una base de fe cristiana inherent. I també hi ha la vessant de l'experiència vital de la cultura afroamericana. Sabem que els primers sons del gospel ja provenien d'Àfrica, amb els cants dels esclaus. Aquests van ser els antecessors del que ara coneixem com a gospel. Posteriorment es va introduir el missatge religiós, que perdura encara fins avui.

Vostè viatja arreu del món ensenyant gospel. Com el transmet a qui no té aquest arrelament religiós i cultural?

Tot comença i acaba en l'amor. El més important és la qualitat humana, no la religió ni el lloc d'on vens, que són conceptes que sempre divideixen la gent. Quan vaig a un indret nou el que intento fer primer és connectar-hi; la connexió humana és molt forta. Si jo canto i no connecto, què puc ensenyar? Seria un missatge buit.

Quan viatja a un altre país no comparteix el missatge religiós?

Un cop he connectat i empatitzat amb la gent comparteixo el que Déu significa per a mi. Quan canto i ensenyo a cantar soc vulnerable, i és aleshores quan comparteixo les experiències per les quals he passat. No és senzill perquè costa obrir-se amb persones que no coneixes, però així és com s'aconsegueix un vincle fort.

Quin missatge volia enviar amb el videoclip de «Hold on», amb imatges de l'Holocaust i de càrregues policials del seu país?

Vivim un moment difícil, no només als Estats Units. És important recalcar que Hold On és una cançó tradicional i espiritual que vam gravar el 2017 enmig d'unes eleccions molt tenses. També hi havia molta violència policial, especialment contra els negres. Les imatges de l'Holocaust serveixen per interpel·lar tothom, no només el col·lectiu afroamericà.

És un missatge d'esperança?

En certa manera el vídeo és un recordatori per a tota aquella gent que ha patit al llarg dels anys. El missatge és per dir: «Ei, mireu per tot el que hem passat, i seguim aquí». També hi ha imatges de gent que pateix càncer. Però ja ho diu la cançó: «And hold on [...] A change is coming». Sí, és un missatge d'esperança perquè el gospel és música d'esperança. Jo crec en encoratjar la gent i aquell vídeo en particular no respon a res en concret. Molta gent entra a les xarxes socials i es desfoga, jo prefereixo que la música parli per mi. I en aquest missatge hi cap tothom.

Aquest any al campus de Rajadell participen cors de Letònia i Suïssa. Creu que el gospel està a l'alça a Europa?

Absolutament. És un moment especial. Hi ha molts directors de cors que s'estan unint i estan creant unes bases molt fortes que perduraran molts anys. Fa relativament poc no existia tot aquest moviment a Europa. Ara s'està començant a legitimar el gospel arreu del món. Està en una fase d'expansió.

I quin creu que és el motiu?

Penso que és gràcies a persones com el Ramón [Escalé] que el gospel s'ha estès. Fa 20 anys no ho feia ningú. Quan el Ramón va començar estava sol... A més, vivim en un món molt més globalitzat, tot es propaga molt més ràpid.

Així, en aquest bon moment que viu el gospel a Europa, quina és la importància d'aquests cors tot i no tenir un substrat cultural com l'americà?

El cor és una mena d'agent unificador (riu), i en el món en què vivim, tan fragmentat, és molt important. Volem gent amb creences, històries i talents diferents. No necessitem res que ens divideixi, sinó que ens uneixi.

Què vol ensenyar i aprendre a Rajadell?

Sempre que vaig a un lloc tinc molt clar què ensenyaré, però no què aprendré. Quan ensenyo, procuro traslladar la meva metodologia, la meva tècnica, aportar un granet de sorra. El procés d'aprenentatge sempre és diferent; hi vaig obert a tot. M'agradaria parlar castellà de forma fluïda (torna a riure), però potser no és gaire realista.

El que vol dir és que les seves aspiracions van més enllà del gospel?

Sí, aprenc a tot arreu on vaig. No es tracta només del gospel, sinó de la connexió amb la gent i la cultura del lloc. L'altre dia vaig estar a la Sagrada Família per primera vegada i, de veritat, és la catedral més bonica que he vist mai.

Hauria de cantar allà...

M'agradaria molt! Hauré de convèncer el Ramón per fer un concert. Seria espectacular!

Amb què es queda de tot el que ha après?

Que al final tots som iguals. Vagis on vagis tothom passa per les mateixes situacions; el rerefons humà no canvia siguis del color que siguis, pensis el que pensis. I la música sempre ens ajuda.