«No pots creure't mai que ja has arribat perquè aquesta feina és una cursa de fons»

Tenint en compte el seu gust per les trames complexes i amb profunditat filosòfica, la lectura de l'obra «Això ja ho he viscut» li deuria causar satisfacció.

El primer cop que vaig llegir el text ja em va agradar molt. El que explica Priestley és una aproximació a la realitat que jo no hauria fet mai, però puc creure-me-la, no hi he trobat errors.

El text es va estrenar el 1937, però té una vigència innegable. La repetició d'allò viscut en una altra vida tant pot remetre'ns a les creences sobre el més enllà d'algunes civilitzacions de l'antiguitat com a la física quàntica.

A mi, aquests temes m'agraden, és una ciència-ficció tova. L'obra ens parla, des d'un punt de vista filosòfic, de qüestions sobre qui som nosaltres i què és el temps. I també hi ha una reflexió genèrica sobre el fet que no hi ha res en va, i, per buit que et sentis, sempre hi ha una sortida.

En una pensió rural del nord d'Anglaterra hi arriba un científic alemany, el Dr. Görtler, que vol comprovar si uns personatges concrets protagonitzen una situació ja viscuda en una altra vida. Quin punt de vista adopta el text?

A l'espectador se li ensenya que totes les opcions poden ser vàlides, perquè hi ha diferents punts de vista davant les teories de Görtler: hi ha qui diu que no cal fer-li cas; qui es pregunta 'i per què no?'; qui hi creu de forma absoluta; i el qui ja ho té tot resolt i tant li fa. És com una fe.

Ens parla sobre el destí?

Priestley, i això em sembla brillant, invalida el fet que tirar la tovallola sigui una opció. Perquè, si ho fas, no s'acaba la partida, cal buscar la manera de ser feliç.

Ja ho dèiem: un pèl complicat d'entendre.

El Dr. Görtler va a la pensió perquè vol fer un experiment: comprovar si el que veurà ja ha passat anteriorment. L'autor ens diu que si hem trobat el nostre lloc al món i ens sentim complerts, entrarem en un bucle i en les següents vides continuarem igual. Però, la resta, els que no l'han trobat, s'escapen del bucle.

Expliqui's ...

Els que tiren la tovallola, a cada nova vida viscuda s'aniran enfonsant més i més fins que sortiran de la roda i reiniciaran una altra existència en un altre lloc. En canvi, els que van a millor, hi aniran cada vegada més.

Parteix d'una teoria real?

Sí, sí. És la teoria d'Ouspensky sobre la recurrència eterna: tothom viu la seva vida un cop i un altre, i fets com els déjà vu i els somnis precognitius són el resultat de recordar vides passades. Ouspensky era un socialista utòpic i creia que la vida no es redueix només a aquesta existència.

Vostè hi creu, en tot això?

No hi estic en desacord. De fet, en el concepte del temps hi ha un element important: la nostra capacitat de percepció. El món és com és a partir de les nostres sensacions. Si tinguéssim altres sensacions, potser podríem veure una altra successió temporal que no seria la lineal.

Van posar una cura especial a fer que el públic no es perdi?

Sergi Belbel tenia com a referents Hitchcock i Lynch, va pensar aquesta obra com les pel·lícules dels anys 60 i 70. Si hagués pogut, hauria fet l'obra en blanc i negre! Però està clar que avui en dia ja no pots veure una obra com fa 90 anys, som fills de la cultura del zàping. I l'obra és prou repapada perquè nosaltres no ens hi repapéssim també.

Hi haurà algun lector que pensarà que estem davant d'una obra espessa...

Hi ha altres elements en joc, com el thriller: hi ha el suspens de no saber què passa.

En els darrers temps, vostè ha estat notícia més per la seva faceta d'autor i director que no pas d'actor. Com va anar a parar a aquest muntatge?

Fa un parell o tres d'anys, tot de dramaturgs i actors que havíem fet cursos amb Sergi Belbel a la Sala Beckett ens vam aplegar sota el nom de Grup Peripècies, i vam crear unes peces a partir de la memòria i la història de l'edifici que, aleshores, s'estava rehabilitant per convertir-lo en la nova Beckett. I, parlant d'una cosa i de l'altra, vam anar a parar Priestley, l'autor d'obres com El temps i els Conway.

Un títol clàssic.

Paral·lelament a això, el Sergi, que uns anys abans havia fet Vells temps amb Carles Martínez, Sílvia Bel i Miriam Alamany, i després Maria Estuard, va voler repetir amb aquest trio i hi va afegir Banacolocha per a Això ja ho he viscut. I em va dir que tenia un paper que m'encaixava a mi, el del professor Farrant, director de l'escola del poble.

Què més té entre mans ara?

Bé, hem reposat Likes a la Sala Versus Glòries, una obra que vaig escriure i dirigir jo. Després de l'estiu, farem bolos amb Això ja ho he viscut. El 6 d'octubre serem al Kursaal de Manresa.

No li falta feina.

Fins ara n'he anat tenint.

Se sent privilegiat?

Absolutament, i reconec que és una sensació estranya perquè gairebé em sento malament de tenir la sort de poder treballar. Hi ha gent molt bona de la meva generació que ha de fer de cambrer. Jo tinc la sort que tinc tres pals per anar tocant: l'escriptura, la interpretació i la direcció. Però tinc clar que no et pots creure que ja has arribat i sempre més tindràs feina perquè, si no, et pots clavar una fava que no te n'aixeques.

Allò d'estar pendent que soni el telèfon...

Això és una cursa de fons: vas fent coses i pots tenir la temptació de dir 'ja està, ja he arribat', però aquest 'ja està' no el tens ni el tindràs mai. Abans, era més difícil arribar que sobreviure; ara, és justament a l'inrevés.

Actuar a la Biblioteca pot ser un trampolí?

No se sap mai. Hi ha molta gent que desconeix que jo estic fent aquesta obra. Puc dir, almenys, que actuar amb intèrprets com Banacolocha i la resta és com fer un màster.