Covat en les influències del Romanticisme i ànima de la Renaixença, Jacint Verdaguer (1845-1902) és considerat el poeta nacional de Catalunya, tant pels seus poemes èpics, com L'Atlàntida i Canigó, com per la seva lírica popular arrelada en els llocs, les tradicions i la vida catalana. A Verdaguer se li deu el primer corpus poètic que dona testimoni de la potència de la llengua, ajuda a fixar-la i demostra que val amb escreix per reflectir anhels i sentiments. Però, com sol passar en més o menys mesura, Verdaguer fou un personatge contradictori, un home de forta constitució que va haver de lluitar contra les seves pròpies debilitats, els seus errors, i, a la vegada, contra la pressió d'autoritats i la malvolença dels envejosos. Tot, enmig d'un clima de fervor popular, que va palesar la gentada que va assistir al seu enterrament, comparable, dins de les limitacions numèriques, al de Victor Hugo a París.

Avui, amb motiu de la Diada, TV3 estrenarà (21.55 h) el telefilm L'enigma Verdaguer, dirigit per Lluís Maria Güell i protagonitzat, entre d'altres, per Ernest Villegas -en el paper protagonista-, Roger Casamajor, Pere Arquillué, David Marcé, Diana Gómez, Clara Segura i Francesc Orella. L'enigma Verdaguer no defuig cap de les facetes del caràcter ni de les vicissituds de la trajectòria del poeta. El guió de David Plana no oblida l'aspecte informatiu, la línia argumental que, com un pentagrama, permet anar-hi penjant les notes de fets i sensacions. Com diu el seu director, «a Verdaguer el coneix tothom i no el coneix ningú». I, precisament, aquest telefilm vol aconseguir un millor coneixement de Verdaguer, encara que sigui al preu de desmitificar-lo per fer-lo més humà. D'aquesta manera, la seva poesia adquireix més valor, perquè no és l'obra d'un ésser excepcional, sinó la d'un home que va estimar i va patir.

La pel·lícula, que es va presentar dilluns al Petit Palau de la Música, se centra en les reaccions dels personatges, i és a través d'aquestes reaccions com podem copsar el que s'esdevé a l'exterior del Palau Moja, del pis del carrer Portafer-rissa, del santuari de la Gleva o dels Penitents de Vallcarca. La planificació és tota una declaració de principis. S'apropa als rostres en els moments de tensió en els diàlegs entre Verdaguer i el bisbe Morgades i demostra un respecte lluny de la morbositat en les escenes puntuals dels exorcismes. Potser el mèrit més gran de la proposta sigui la idea de buscar la simbiosi entre veritat, intensitat i definició. Està bé aprendre, però el que cal per damunt de tot és comprendre. A Verdaguer cal comprendre'l, perquè l'admiració neix de l'impuls i la comprensió, de la maduresa. Viure en la comprensió ens fa clarividents i més lliures.

Cal fer esment de la perícia en la posada en escena i la saviesa de posar en valor sentiments personals en el marc d'una època, característiques que conrea darrera la càmera Lluís Maria Güell, un veterà realitzador televisiu al qual es deuen obres de tant valor com Arnau, Andorra, entre el torb i la Gestapo, Ermessenda i Les veus del Pamano. A Manresa es va poder assistir a la preestrena d' Olor de colònia, l'adaptació de la novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) sobre les colònies tèxtils del Llobregat amunt.