El centenari del naixement de Pete Seeger va ser l'excusa per muntar un gran concert folk, dissabte, al teatre Kursaal de Manresa. Així ho va reconèixer el seu presentador, Llorenç Planas, quan va començar l'acte. Els aniversaris rodons són sempre un bon pretext per impulsar iniciatives de tota mena.
De vegades són celebracions oficials amb pressupostos desmesurats organitzades des d'organismes públics, normalment per glòria dels mateixos organitzadors. D'altres vegades sorgeixen des de baix, amb molts menys recursos però amb moltes més ganes. D'aquesta manera és com el grup D'Arrel va organitzar aquest homenatge a Pete Seeger: amb l'entusiasme dels que hi van participar i amb la il·lusió dels que hi van assistir. Manllevant la lletra d'una cançó de l'Ovidi Montllor, «tot ben senzill i ben alegre».
Entre el munt de gent que va participar al festival hi havia quatre grups amb nom propi. Tres eren de Manresa: la coral InCordis, Els Seegers i Barba-roig; Tren Seeger, el quart i l'últim en actuar, era el grup format al voltant del tortosí Arturo Gaya, i van ser els que van cantar més cançons.Bocabadat amb els escoltes
La resta de formacions eren ocasionals i anomenar a tots els participants es menjaria la meitat d'aquesta crònica. Entre els músics ocasionals em va deixar ben bocabadat l'actuació del grup d'escoltes i guies, a qui en principi m'imaginava rascant la guitarra, i que van comparèixer amb un caixó, una guitarra, un baix, una flauta travessera, un acordió diatònic... i amb un trombó de vares! Però, el que més em va impactar va ser la desimboltura i la força de la seva veu cantant, la joveníssima Laura Muñoz, que té una vena artística i una capacitat de comunicar increïbles.
Més tard, també em va cridar especialment l'atenció quan el veterà Amadeu Rosell va irrompre a cantar, i em vaig preguntar per què algú amb la seva talla artística no té més renom. Cal dir que la flauta travessera del seu company, Jordi Palau, també hi va contribuir molt. En un altre pla més sentimental, tornar a veure els Barba-roig, que actuaven en públic per segon cop després de més de quaranta anys (l'altra vegada va ser al mateix Kursaal en l'homenatge al Grup de Folk, l'any passat), va fer aflorar de nou moltes emocions. Si he de dir el que més em va delectar musicalment, he d'anomenar la gent del Tren Seeger, amb una actuació que, si no fos perquè dúiem ja dues hores de festival, se m'hagués fet curta.
L'Arturo Gaya va demostrar que té qualitats de sobres per brillar fora del seu grup de Quico El Cèlio. Tan sols els retrauria la seves readaptacions de les cançons del Pete Seeger que tots els presents coneixíem a través de les versions que en va fer el Xesco Boix. Malgrat que ens haguessin donat un cançoner a l'entrada, les seves recreacions ens van deixar tan descol·locats com si anéssim a missa i ens haguessin canviat la lletra del parenostre.
L'encant no va defallir
El públic va perdre l'oportunitat de cantar amb ells però, malgrat tot, es va intentar, i l'encant d'aquella festa no va defallir ni un moment. Si Pete Seeger, des d'allà dalt, ho va veure, segur que va tenir la satisfacció de comprovar com la seva llavor havia donat fruit abundant.
