Centenars de persones van romandre amagades, fins i tot durant dècades, després de la finalització de la guerra civil. Aquests ciutadans, identificats com a talps, foren majoritàriament lluitadors de la causa republicana que volien evitar la repressió atroç que es va instaurar el 1939 després del triomf feixista. Un fenomen històric poc tractat pel cine: el gran Fernando Fernán-Gómez va abordar-lo als 80 en la desigual Mambrú se fue a la guerra. La trinchera infinita omple satisfactòriament el buit.
El protagonista no és una personalitat verídica, però la seva peripècia podria correspondre a la de molts resistents reals. Higinio Blanco, un militant esquerrà d'un petit poblet andalús, s'amaga a casa seva el 1936, després de fugir miraculosament de la mort, i es construeix un amagatall, al costat de la seva muller, Rosa.
El film és un nou (i suggeridor) pas endavant en la trajectòria del trio format per Aitor Arregui, Jon Garaño i José Mari Goenaga, que, després de revitalitzar el cinema basc (les notables Loreak i Handia), han eixamplat els seus horitzons creatius i han dirigit la seva mirada a una altra conjuntura cultural i històrica. Una aposta valenta i ambiciosa, perquè no només tracta un tema incòmode, sinó que, a més, ho fa amb un metratge inusual (dues hores i mitja) i amb un rigor impecable i implacable, sense concessions a l'espectador. Una odissea angoixant on la crispació formal de l'arrencament esdevé progressivament una sòbria dissecció d'una atmosfera claustrofòbica. Els realitzadors observen amb una severitat tan esmolada com subtil la transformació de l'Higinio (un portentós De la Torre) i l'Espanya franquista. No hi autocomplaença en la descripció, intensa i torbadorament humana, d'un supervivent.
La trinchera infinita Espanya i França, 2019. Drama. 147 mi-nuts. Direcció: Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga. Guió: Jose Maria Goeanaga i Luis Berdejo. Intèrprets: Antonio de la Torre (Higino), Belén Cuesta (Rosa) i José Manuel Poga (Rodrigo). Pantalles: Bages Centre (Manresa).
