Estats Units, 2019. Musical. 111 min. Direcció: Tom Hooper. Guió: Lee Hall i Tom Hooper. A partir de l'obra d'Andrew Lloyd Webber. Intèrprets: Francesca Hayward (Victoria), Jennifer Hudson (Grizabella), Idris Elba (Macavity), Taylor Swift (Bombalurina), James Corden (Bustopher Jones), Jason Derulo (Rum Tum Tugger), Rebel Wilson (Jennyanydots) i Judi Dench (Deuteronomy). Pantalles: Bages Centre (Manresa), Avinguda (Puigcerdà), Guiu (La Seu) i Multicines (Abrera).

És imprescindible que el cinema hagi d'adaptar qualsevol obra literària o teatral? Hi ha creacions realment infilmables? El gran García Márquez sempre es va negar (encertadament) a vendre els drets d'autor de la seva genial Cien años de soledad. És una veritable llàstima que Lloyd Webber no hagi seguit el mateix camí del mestre colombià i hagi permès la versió cinematogràfica d'una de les seves peces magnes, un dels musicals moderns més llegendaris.

L'omnipresent Steven Spielberg es va plantejar fa anys una adaptació cinematogràfica (de dibuixos animats) de Cats, que no va cristal·litzar. Ha arribat finalment a la pantalla amb una recreació acompanyada d'un fenomen tan singular com incomprensible: hom no recorda l'estrena d'una gran producció de Hollywood precedida d'una campanya de promoció unànimament negativa.

És realment aquest Cats un nyap, un dels pitjors llargmetratges de la dècada? No, la nova pel·lícula de Tom Hooper (signà una versió plausible de Los miserables, un dels altres musicals imprescindibles dels últims temps) no mereix aquests qualificatius tan despectius (i extrems), però, d'altra banda, està lluny de poder acontentar els devots (i profans) del gènere i, sobretot, els que vam restar absolutament hipnotitzats i meravellats amb el muntatge original.

La proposta de Lloyd Webber, molt arriscada en el seu moment (es va estrenar el 1981), s'inspirava en poemes del gran T. S. Eliot i aconseguia submergir-nos en una fantasia químicament pura, protagonitzada per una tribu de gats que es preparava per la gran nit, en què un d'ells seria l'escollit per poder gaudir d'una nova existència. Una màgia genuïna i potentíssima que es perd substancialment en la seva desconcertant traducció en imatges, perquè el seu lirisme oníric s'esvaneix en una concepció atropellada (en la seva arrencada, especialment), indecisa, confosa i decorativa. Només en el tram final, amb la vibrant interpretació de la mítica cançó Memory (una prodigiosa Jennifer Hudson), brolla l'emoció i sentim l'alè corprenedor del Cats teatral.

Però és insuficient per bastir un somni que ens permeti volar més enllà de la nostàlgia. Un error de càlcul monumental: Hollywood no és, sortosament, infal·lible. El darrer projecte de Hooper, tan insensat com impossible, certifica novament que hi ha creacions que no cal que passin pel sedàs del cinema.

Només recomanable per als amants de les rareses més indesxifrables. La resta dels espectadors millor que cerquin la filmació del muntatge escènic que es va realitzar el 1998.