«Només les col·leccions de grans artistes com Rubens, Bernini, Velázquez i Mengs han estat estudiades en profunditat. No obstant això, altres artistes van reunir algunes de les col·leccions més importants del seu temps». Amb aquestes paraules va introduir ahir Ana Diéguez-Rodríguez, directora de l'Institut Moll-Centre d'Investigació de Pintura Flamenca, el congrés internacional Els artistes com a col·leccionistes: models i variants. Des de l'edat moderna al segle XIX, organitzat per l'Institut Moll i la Fundació Universitària Espanyola, que se celebra a la seu d'aquesta última institució, a Madrid. Una reunió científica en què participen investigadors procedents d'Espanya, Estats Units, Regne Unit, Bèlgica, República Txeca i Polònia, que permet albirar la rellevància que aquestes col·leccions, tant d'obres i objectes artístics com de llibres, van tenir en els creadors que les van reunir i en els seus deixebles.

L'enfocament del congrés resulta, en certa manera, disruptiu, ja que la Història de l'Art ha posat l'accent, tradicionalment, en les col·leccions reunides per les Cases Reials i la noblesa, sense prestar gaire atenció a les que van atresorar els artistes, llevat en casos molt concrets com els ressenyats per Ana Diéguez, que codirigeix el congrés amb Ángel Rodríguez Rebollo. Però aquesta innovadora orientació es revela, després de la primera de les dues jornades, com una font ingent de coneixement sobre els propis artistes i la manera en què es transmeten determinades variants iconogràfiques i estètiques.

Alfonso R. G. de Ceballos, acadèmic de San Fernando i patró de la Fundació Universitària Espanyola, va perfilar el potencial d'aquest enfocament ja en la conferència marc, que va dedicar a una figura important de l'art espanyol: Alonso Cano. Durant la ponència, Ceballos va revelar com el versàtil «Miquel Àngel espanyol» va adquirir gran quantitat de dibuixos i estampes, i va arribar en molts casos a les subhastes de béns d'artistes morts, com Francisco López Caro, condeixeble seu, i Diego Velázquez al taller de Francisco Pacheco. Però el més rellevant és que Cano feia servir posteriorment aquestes imatges com a inspiració per a les seves pròpies obres, com succeeix amb la seva superba Verge amb el nen que es conserva al Museu del Prado, i la composició de la qual remet a una estampa de Dürer: «Cano mai devia pintar i esculpir sense usar estampes».

Seguint l'estela marcada per Ceballos, els ponents van desgranar la influència d'aquesta vocació col·leccionista en artistes com Vicente Carducho i en moviments com els prerafaelites, a més d'explicar l'extraordinària dispersió d'algunes d'aquestes col·leccions.

És el cas, per exemple, del formidable conjunt de dibuixos i estampes reunit per Francisco Solís, el fons del qual, tal com han estudiat Ángel Rodríguez Rebollo i Isabel García Toraño (Biblioteca Nacional d'Espanya), va acabar nodrint els fons de rellevants institucions nacionals i de centres com la National Gallery de Londres, The Hispanic Society of America (amb seu a Nova York) i el Museu J. Paul Getty de Los Angeles.

Lamentablement, bona part d'aquestes col·leccions no ha arribat fins als nostres dies. Un grup important dels dibuixos reunits per Solís va acabar en mans de Gaspar Melchor de Jovellanos, qui els va adquirir assessorat per Ceán Bermúdez i posteriorment els va llegar, encara en vida, al seu estimat Reial Institut Asturià de Nàutica i Minerologia. Allí van romandre fins que, a la guerra civil, van ser destruïts.

D'altra banda, Alonso Cano va deixar el gruix de la seva col·lecció a València, on es va refugiar després de ser acusat de l'assassinat de la seva dona. Ara, aquests fons surten de nou a la llum gràcies a la feina dels investigadors.