Estructura d'estat cultural: així es pot qualificar la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins traduïts al català que es va posar en marxa el 1923 i, malgrat que pel mig hi va haver dues dictadures lesives per a la llengua del país, ja ha dispensat 429 volums als lectors. L'escriptor, editor i traductor solsoní Raül Garrigasait (1979) explica l'origen del projecte, a la dècada dels anys 20 del segle passat, centrant l'atenció en les personalitats del polític i empresari Francesc Cambó, l'activista Joan Estelrich i el poeta i traductor Carles Riba. Tot i que encara s'ha de fixar data, l'autor presentarà properament l'obra a la seva ciutat natal.

Dirigeix la col·lecció des del 2007, primer com a responsable de l'Editorial Alpha-Fundació Bernat Metge i, des que fa tres anys el grup cooperatiu Som en va comprar els drets, com a president de la Casa dels Clàssics. Estava predestinat a fer el llibre?

De fet, fa tretze anys, quan vaig entrar a la Bernat Metge, sense saber-ho el vaig començar a escriure. A més, vaig fer la tesi sobre la traducció que Riba va fer d'Èsquil. Per això, quan fa dos anys i mig em vaig posar a escriure, ja tenia la recerca feta. Quan la col·lecció va canviar de mans, es va fer una reflexió sobre el camí que havia de seguir, i vam decidir recuperar-ne la història en un llibre.

Quina reflexió van fer?

Al llarg de gairebé cent anys de vida, i sobretot a partir dels 40 del segle passat, la col·lecció ha estat un tema minoritari, per a especialistes i subscriptors, amb poc ressò públic. Però la voluntat inicial era situar els clàssics al centre de la cultura catalana, per discutir sobre els conceptes de què tracten els llibres, com ara quin règim polític és millor. Es creia en els autors clàssics com a model. I aquest esperit inicial és el que volem per a la col·lecció: posar els clàssics en contacte amb els escriptors i el públic d'avui en dia.

Hi havia algun precedent?

S'havien fet traduccions d'autors clàssics en editorials no especialitzades. El mateix Riba va traduir l' Odissea per a l'Ed. Catalana. Joan Maragall ho va fer amb els Himnes Homèrics. Hi havia un ambient d'admiració pels clàssics. És l'època de les excavacions a Empúries, la recerca dels orígens grecs de Catalunya... Però no hi havia cap projecte sistemàtic com ho va ser després la Bernat Metge.

Com s'entén que Cambó, un empresari, posés diners per a un projecte com aquest?

Hi havia una idea de país concreta, la voluntat d'impulsar projectes que fessin més sòlida la cultura catalana. Una col·lecció de clàssics era una de les coses més prestigioses que es podien fer: posaves la cultura catalana en peu d'igualtat amb les altres cultures europees. I també hi ha una idea de poder: els clàssics impliquen un capital simbòlic enorme, que avui en dia encara es manifesta. Si publiques la Ilíada, et diuen, «ostres, la Ilíada!». A l'inici del XX, un polític que es volgués fer respectar havia de citar els clàssics.

Carles Riba i Nicolau d'Olwer no veien clar que hi hagués gent prou preparada al país per fer aquestes traduccions. Però van guanyar Cambó i Estelrich.

Sobretot el director Estelrich, que va decidir fer una col·lecció ambiciosa. En el llibre s'hi veu el conflicte entre ideòlegs i especialistes propi dels projectes culturals. Els experts són prudents, diuen que no en saben prou. Però la Bernat Metge fins i tot va instruir els seus propis especialistes. Cambó va crear una càtedra de grec que va ocupar Riba.

A qui s'adreçava la col·lecció?

La idea era que els bons professionals liberals, metges, arquitectes, advocats... havien de tenir la Bernat Metge. I els primers subscriptors tenien aquest perfil. Després, amb el pas del temps, la idea del metge humanista s'ha perdut.

I els obrers?

La Bernat Metge volia arribar a tothom, per això es va publicar en diferents formats i preus. El comunista Jaume Miravitlles es queixava que fins i tot els anarquistes tenien la Bernat Metge, un projecte burgès, segons ell. Hi havia veneració per la cultura com a voluntat d'emancipació.

Poc després de néixer la Bernat Metge, va arribar la dictadura de Primo de Rivera. I, més endavant, la de Franco. Va estar mai en perill de desaparèixer?

En una cultura tan carregada d'interrupcions com la catalana, és un miracle que la Bernat Metge encara existeixi. El 1938, va ser expropiada per la Generalitat per salvar-la, però a Cambó i Estelrich, que estaven del bàndol franquista, mentre que Riba era en el republicà, no els va semblar bé perquè Franco hauria pogut pensar que era un projecte públic i, per tant, de l'enemic.

Un risc latent?

El 1939 es va destruir el sistema editorial i periodístic català que permetia que hi hagués la Bernat Metge. Estelrich tenia bona entrada entre les noves autoritats, però quan va tornar va quedar sol perquè Cambó va anar a l'Argentina i Riba a l'exili. Catalunya s'havia buidat d'intel·lectuals. I, a més, Estelrich va dedicar les seves forces a salvar el seu germà, que havia estat condemnat a mort. Entre el 1937 i el 1942, només van sortir tres volums. A Estelrich li van dir que podia continuar la col·lecció, però amb la condició que fes una edició en castellà per a la venda al públic i que la catalana quedés reservada als subscriptors. Cambó ho va trobar innacceptable.

Mals moments per al català.

Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, Franco va perdre aliats i es va veure obligat a obrir una mica l'aixeta de la censura. Estelrich va aconseguir l'autorització per prosseguir al·legant que calia acabar la col·lecció per als subscriptors, que eren gent d'ordre. I el censor ho va acceptar posant-hi que quedava pendent de finalització. Sense especificar.

No hi havia cap projecte similar en castellà?

Res. Fins als anys 50 no va sortir l'Alma Mater, una col·lecció de clàssics molt acadèmica.

Com és la col·lecció, avui?

Surten quatre volums l'any, que es distribueixen bàsicament entre els subscriptors. I hem fet dues col·leccions noves: la Bernat Metge essencial -edicions econòmiques-, de la qual ja hem fet deu títols; i una de clàssics universals que hem començat amb la Ilíada, de la qual n'hem venut més d'un miler de moment.

Encara hi ha esperança?

El perill és pensar que al públic només li interessen coses de baixa qualitat. Els llibres bons sempre tenen sortida.