17 de agost de 2020
17.08.2020
Regió7

«Un escriptor sempre comparteix amb la seva tradició l'autoria de l'obra que fa»

David Nel·lo, el guanyador del darrer premi Sant Jordi, va presentar la novel·la «Les amistats traïdes» en un acte d'Òmnium a Manresa

16.08.2020 | 23:20
David Nel·lo va obtenir un dels dos guardons més ben dotats econòmicament de la literatura catalana

Un pacte fàustic que es materialitza la nit del cop d'estat del 23-F a la sala Zeleste de la capital catalana és el singular punt de partida de la novel·la Les amistats traïdes, amb la qual David Nel·lo (Barcelona, 1959), autor de llarga trajectòria en el camp de la narrativa tant per a infants i joves com per a adults, va obtenir el darrer premi Sant Jordi, que amb 60.000 euros és el guardó més ben dotat de les lletres catalanes ex aequo amb el Ramon Llull. Dimecres, Nel·lo va ser a Manresa per presentar el llibre a la vetllada «Òmnium en ruta», que va aplegar tres-cents persones en les diverses activitats programades, al pati del Casino.

La nit del 23-F. Qui més qui menys, d'una certa edat, recorda com la va viure...

L'eix de la història transcorre entre aquella dia i l'olímpic any 92. Vaig voler agafar la data del 23-F perquè és una realitat viscuda, de la qual en tenim molta informació, i situar-hi un element estrambòtic. Em va semblar interessant fer aquest joc.

No avançarem res, però aquella nit, a la Zeleste, un personatge misteriós fa una proposta insòlita al nostre protagonista, el jove poeta Markus Bachtel.

Va ser un moment de molta incertesa, tot semblava possible, ens diu Bachtel. I, de cop, se li apareix l'Home del Frac.

I li fa una proposta surrealista que li pot canviar la vida. Creu que el lector pot quedar en fora de joc per combinar realitat i extravagància?

Crec que en la ficció hi ha una part que es beneficia molt d'allò que Cortázar en deia «el otro lado». Un lloc on hi som i no hi som, i és molt específic de la literatura. En canvi, si ho trasllades a una pel·lícula, és molt difícil aconseguir el mateix efecte. Recordo que vaig llegir El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, i després vaig veure una adaptació cinematogràfica que era un pal perquè és difícil traslladar a un altre gènere allò que et permet la literatura.

Té la sensació que la connexió amb la història que ens vol explicar reclama un pacte amb el lector per la naturalesa d'allò que hi passa?

Es creen unes expectatives amb el personatge de Bachtel: qui és?, per què va desaparèixer després dels Jocs Olímpics? Markus es retroba amb el fill de qui va ser el seu gran amic en una estada de traductors a Suïssa. I allí apareix Bachtel, que havia tingut fama mundial. Això també em serveix per donar volada internacional a una literatura petita com la nostra perquè ni Jaume Cabré podria somniar l'èxit d'aquest escriptor que m'he inventat.

Escriptors i traductors són les dues parts d'una mateixa moneda. Tots són autors?

El tema de l'autoria d'una obra és part important de la novel·la, un tema que m'interessa. Bachtel escriu una primera ficció, L'hivern de vellut, que té molt èxit, i es pregunta fins a quin punt el mèrit és seu o bé forma part del pacte que va acordar la nit del 23-F a la Zeleste. Faig tot un seguit de reflexions sobre la manera com funciona la creació: és cosa teva o hi ha una part que és com una inspiració que flota en el cosmos més enllà de tu?

Entrem en el terreny dels intangibles...

L'autoria sempre és una mica compartida.

Amb qui?

Amb la tradició heretada, tant si la seguim com si la rebutgem. Em sembla evident que hi ha moltes solucions, idees..., que no són primigènies d'un mateix. Bachtel, a estones, parla en tercera persona de si mateix, com el protagonista d' El timbal de llauna, de Gunter Grass. És un recurs literari que manllevo, i l'uso perquè penso que per quin motiu no tindria aquesta espècie de desdoblament algú tan megalòman com Bachtel. Els arguments ens surten de dins, però en armar l'artefacte literari hi ha moltes influències i ajudes, d'algunes en som conscients i d'altres no tant.

Vostè ja porta una llarga trajectòria com a autor.

Sempre he estat autodidacta, la meva formació és de música clàssica, i no he anat mai a classes per aprendre a escriure, però des de que vaig guanyar el Vaixell de Vapor de literatura infantil el 1994 he tingut el neguit de preguntar-me com es fa això d'escriure. I he llegit molts llibres sobre el tema.

No té interès per les escoles d'escriptura?

Mai he pensat en apuntar-me a una, no volia que ningú em digués has de fer això o allò. Però no hi tinc res en contra ni penso que els que hi van siguin uns babaus.

Aquestes reflexions són una lliçó d'humilitat que haurien de fer seves els autors?

Bachtel té un ego immens, però crec que sí, que tot plegat representa una lliçó per a ell. Hi ha com una certa justícia poètica o potser és un itinerari curiós que, sent el que és la novel·la, hagi guanyat el premi Sant Jordi. Sembla una continuació de la novel·la.

Ho diu per un fet que té lloc a la part final i que no revelarem.

Ara bé, m'hauria agradat gua-nyar en una altra conjuntura, sense el virus, i podent fer una promoció normal de l'obra.

Hi ha molts Bechtel a la literatura catalana?

És un món que no visc de manera gaire activa. Miro el que fa la gent, però no formo part de cap capelleta, i això et converteix en un franctirador. Potser no ser de cap grupet fa que hi surti perdent. No sé fins a quin punt el nostre món literari és més insà que d'altres, però més petit sí.

I això és bo o dolent?

Té elements positius, com el fet que resulta més fàcil publicar que en el sector editorial de les grans llengües. Tinc amics anglosaxons que m'expliquen que suen sang per trobar qui els editi. El costat dolent és que sovint et trobes jugant als dos cantons de la xarxa, tant aviat guanyes un premi com l'any següent ets membre del jurat del mateix guardó. Això pot ser perillós i endogàmic.

Hi ha, en la novel·la, una metàfora del món literari, fins i tot del català: ambicions, amistats traïdes, pactes perversos...?

No, això no, però sí que hi ha algunes petites burxades, com quan Bachtel diu que a la Barcelona de quan ell era jove es feia passar molt bou per bèstia grossa. No he fet cap al·legoria del món literari català, però arriba un punt en què l'autor ja no controla la seva obra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.