El cinema Olimpia s'obria des del 1926 al primer tram del Guimerà, on hi ha una botiga de roba. Encara conserva la seva elogiable façana, de l'arquitecte olotí Josep Danés, però molta gent ja no recorda que a l'interior han desaparegut les més de mil butaques de fusta entre platea i amfiteatre i la pantalla panoràmica que desprenia angoixes en B/N i somnis en Technicolor.
Als anys 60, els cinemes de Manresa feien un torn rotatori, a fi que hi hagués programació variada tots els dies entre setmana. L'Olimpia omplia unes sessions especials, primer els dijous i més tard dijous i divendres, que s'anomenaven «programa de duro» -o sigui, xaiets meus, entrada a cinc pessetes- i que constaven de dues pel·lícules de reestrena, de la sèrie B o nacionals folklòriques, per posar exemples. Les còpies mancaven de qualitat d'imatge i el so s'enrogallava, però el públic hi anava satisfet de gaudir d'entreteniment la tarda sencera a un preu tan engrescador.
Al programa de duro, el personatge conegut com El Legionario (anava vestit pels carrers com un soldat colonial, empitimat fins a les celles) va veure Vicente Parra amb els cabells tenyits de blanc a la Fedra de Mur Oti i va decidir lluir-los també ell d'aquest color. El Tianet -un altre il·lustre pitof- tornava a cantar les coples d'Antonio Molina a Esa voz es una mina, de Luis Lucía, i es barallava amb Cristo Peláez -li deien El Cristo de los Faroles per la seva tendència a dir mentides-, que s'estimava més el flamenc pur del seu compare Rafael Farina. La Caterineta Barlovento, poc verge i massa màrtir, somiava en les refregades del bigoti de Clark Gable, mentre que la seva companya Fina Porres s'estimava més sentir l'alè de Robert Taylor coll avall.
Quan podia, jo anava al «programa de duro» amb una companya d'institut, aprofitant que la darrera hora de classe dels dijous corresponia a l' Educación Física i podies fer campana, si deies que estaves lesionat del partit del diumenge. Per por de no topar amb el catedràtic de Grec, que era molt petitó i mai sabies si no s'asseia just a la butaca del davant, ens entaforàvem, ella i jo, a l'ample galliner, quasi sempre ple a vessar, i allí gosàvem agafar-nos la mà, envoltats de mascles amb samarreta imperi deixant anar ferum d'aixella brava, famílies que compartien entrepans de truita embolicats amb paper de plata o dormilegues que roncaven al compàs del 3 per 4.
La sensació de les sessions populars de l'Olimpia va ser La bruja, el descobriment d'una noieta de 18 anys d'origen rus, a qui deien Marina Vlady. Al film francès d'André Michel, la Vlady feia d'innocent salvatge de cabells rossos com l'or, vestida de roba de sac, que triscava pels boscos escandinaus per encaterinar, no tan sols l'enginyer francès representat per Maurice Ronet, sinó també els espectadors masculins del programa de duro d'aquells feliços dijous i divendres. Tant va ser l'èxit dels ulls clars, el suau oval del rostre i les corbes ben dibuixades de la bellíssima, que la cinta es va projectar dues setmanes seguides. Els nois de batxillerat del Peguera vam perdre l'atenció a les clases del Bajona, el Llort, el Masachs i l'Hurtado.
