El 1958, Truman Capote publicava Esmorzar a Tiffany´s i tot seguit la Paramount li adquiria els drets per portar-la a la gran pantalla per la bonica quantitat de 650.000 dòlars. L´adaptació del guionista George Axelrod va fer canvis substancials en l´argument i els personatges, començant per amagar la bisexualitat de la protagonista femenina Holly Golightly -sembla que inspirada en Sally Bowles-, el seu ofici d´escort i el fet que el seu idolatrat germà Fred mori en un accident de carretera i no en la guerra.

Pel que fa al protagonista masculí, mentre que en el llibre exerceix de narrador, amic i res més d´ella -suposem que el mateix Capote-, el film es treu de la màniga el personatge de Paul Varjak, aspirant a escriptor i mantingut per una rica decoradora casada i insatisfeta. D´aquesta manera es pot anar definint una relació romàntica entre dos éssers poc convencionals, que ha de culminar en el happy end del gat sense nom sota la pluja. Poques vegades el cine ha traït tant una novel·la amb tan bons resultats.

Esmorzar a Tiffany´s es va veure sotmesa a les directrius morals d´un gran estudi, però és una història encisadora, dirigida per un Blake Edwards trapella i sentimental, que demostra capacitat per a la gresca a la festa al pis de la Holly i pel drama soterrat en el diàleg entre Buddy Ebsen i George Peppard al Central Park.

El moment d´Esmorzar a Tiffany´s que ha restat gravat a la memòria visual i auditiva de molta gent és quan en Peppard, ja fascinat per la seva veïneta, intenta començar una novel·la basada en ella. Escolta les primeres notes d´una cançó, i llavors treu el cap per la finestra i al pis de sota veu l´estilitzada Audrey Hepburn, que s´acompanya de la guitarra per cantar Moon River, vestida amb uns texans, una samarreta i una tovallola al cap, lluny del seu famós model llarg negre de Givenchy. És ella mateixa la que canta. Blake Edwards l´havia sentit fer-ho a Cara d´àngel i li havia agradat la seva naturalitat. La lletra de la cançó escrita per Johnny Mercer parla d´un riu que cal travessar al costat d´aquell que t´ha trencat el cor per anar a cercar l´arc de Sant Martí. Ja veieu quina ingenuïtat tan propera. Un dels seus versos finals sempre m´ha meravellat. Qualifica el viatger com My Huckleberry Friend, que considero un ressò de la companyonia d´en Huckleberry Finn per a en Tom Sawyer. La música és d´en Henry Mancini, una melodia que bressola i fa somiar en calma. Aquest moment de la pel·lícula, filmat en picat des del punt de vista d´en Peppard a l´escala d´incendis, el recordo per l´encant de la tonada, el rostre lluminós de l´Audrey del qual la càmera s´enamorava i pel senzill decorat de la part del darrere d´una casa de l´East 71nd Street novaiorquès.

Mancini sempre va declarar que va compondre la cançó pensant en Audrey Hepburn. No oblidem que ell és l´autor de música premiada amb Oscars, com la de Dies de vi i roses i tota la de Victor o Victoria. A mi particularment, m´entusiasma el Whistling away the dark, que Julie Andrews canta al començament de Darling Lili.