Edgar Riu (Solsona, 1986) no volia fer un disc: «Vaig començar sense cap intenció de res, només tenia un grapat d'idees i volia que acabessin sent cançons, potser gravades a casa, amb una targeta de so domèstica». Però el cas és que el guitarrista de Despertadors Atòmics ha publicat aquesta setmana a les plataformes digitals Pedres i flors, el seu debut en solitari que inclou nou cançons que defineix com a «pop hipnòtic». I ara, després d'una llarga gestació, té ganes de mostrar el fruit: «Perquè hi ha amics i familiars que no saben ni què he estat fent».

Bona part de la culpa que Riu «fes un cop de cap» per crear tot un disc és d'Andreu Moreno (Solsona, 1988), bateria de Despertadors Atòmics. Li va ensenyar una de les cançons que havia creat despullada (enregistrada només amb veu i guitarra) perquè «hi posés quatre platets per ambientar, però quan me la va tornar hi havia posat baix, bateria... i, de cop i volta, em vaig adonar que, encara que només fos jo sol, podia sonar com un grup. I vam començar a jugar entre tots dos, treballant en la distància, cadascú a casa seva, ja abans de l'esclat de la pandèmia, perquè ens era més còmode per qüestió d'horaris». D'aquesta manera, entre els dos solsonins veïns de l'àrea metropolitana (un a Barcelona i l'altre a l'Hospitalet) van anar construint «com volíem sonar, amb un camí una mica erràtic, que partia d'una cosa molt crua i orgànica i hi afegíem filtres d'auto-tune i bateries elèctriques. Fins a la meitat de la feina no vaig pensar que tenia cara i ulls i que potser valia la pena gravar-ho bé».

Edgar Riu, dissenyador especialitzat en comunicació digital que forma part de l'equip web del CCCB, considera que Pedres i flors s'allunya del funk «divertit i alegre» de Despertadors Atòmics, grup format per Eduard Corominas (veu i baix), Edgar Riu (guitarra) i Andreu Moreno (bateria), que va enregistrar dos discos i que va ser dues vegades finalista del concurs Sona 9 (2009 i 2010).

Apunta que les cançons que suposen el seu debut en solitari «tenen molt a veure en com les vaig fer, a partir de les 11 de la nit i tocades i cantades fluixet per no despertar la nena. No podia pas tocar grunge! I per això aquest ambient, lent i fosc, és present al disc». Riu i la seva parella, la manresana Aloma Vilamala, tenen dues filles, la Mercè, de dos anys i mig, i la Núria: «Que no surt als agraïments del disc perquè quan es va imprimir, l'octubre passat, encara no tenia nom». Així, el solsoní admet que la gestació del disc ha estat lenta «perquè s'ha fet a hores mortes i en èpoques blanques, quan la nena no dormia gens a la nit». Vilamala, per cert, és l'autora de la fotografia de la portada del disc, que ha dissenyat el mateix Riu.

Les cançons de Pedres i flors han sorgit de la «improvisació, de tocar i cantar amb la guitarra; i com que totes s'han fet alhora es presten frases i acaben parlant totes de la relació amb els altres, d'amor o d'amistat, i de la tensió constant per no cagar-la. Jo crec que no estem condemnats a fer-ho malament, sinó que tenim la força i la perseverança per intentar fer-ho millor; i les relacions a llarg termini són complexes, però donen l'oportunitat d'arreglar les coses, perquè no tot és blanc o negre». Així sorgeixen cançons com Vinc cap a tu (el primer senzill, que ja té videoclip), Com el llamp, La nostra ferida...

El Solsonès, ben present

Riu reconeix que volia fer un disc «més feliç del que ha acabat sent, que té un punt depriment», però que la seva poesia beu «de l'èpica, de la metàfora, de la floritura... Com que la meva vida no és tan interessant com reflecteixen les lletres, necessito la literatura per parlar de coses molt bàsiques». Ara bé, volgudament hi ha deixat un pòsit d'imatges rurals: «Perquè m'he criat i he viscut gran part de la meva vida a Solsona, i hi tinc molta relació: abans de la pandèmia, era un cap de setmana a Solsona i un altre a Manresa». Tot i que no aterren en un lloc ni en un temps concret, les cançons de Pedres i flors es relacionen fàcilment amb el Solsonès: hi sovintegen les metàfores relacionades amb el bosc, i també amb l'església, «com a allò arrelat, sòlid». Així, per exemple, Terreta de blat «es pot llegir com una cançó d'amor, però també d'amor a un territori. Descriu la imatge de camps de blat i esglésies que és el Solsonès».