Quan es va formar la República Social Italiana, més coneguda com la República de Salò, jo, Mastroianni Marcello, que acabava de fer els dinou anys, corria el risc de ser cridat a files dins de l'exèrcit feixista. Per evitar-ho, se'm va ocórrer allistar-me al Todt, l'organització del treball controlada per la Wehrmacht. La meva habilitat pel dibuix va fer que em destinessin al servei cartogràfic de l'Institut Geogràfic Militar, primer a Firenze, on es menjava bé -no com a Roma, que passàvem gana-, i un mes després a Dobbiaco, una localització molt a prop de la frontera austríaca. No sé què collons fotíem a aquell racó, dibuixant mapes de Sicília, quan feia estona que els americans havien desembarcat a Anzio.
D'allí em vaig poder escapar gràcies a falsificar els segells d'un ausweis, el document de trànsit, i així vaig arribar fins a Venècia, on em vaig amagar en una cambra a les golfes de la casa d'un sastre que es deia Calzavara, un sant de Déu que sempre he associat a la figura del Gepetto de Pinocchio.
Llavors estaven de moda uns jerseis blancs o beix amb dibuixos de cérvols de colors forts. Jo tenia estalviats uns quants diners, que havia anat mangant als fills de truja de Dobbiaco. Algun cop me'ls treia de la butxaca per comprar una ració de fetge amb ceba en un carreró prop de Sant Rocco, però vaig veure que en tenia prou per aconseguir la peça que m'encaterinava.
La llana me la van proporcionar les samarretes que m'havia donat la mare, confeccionades del que s'anomenava llana marquiana. Vaig cabdellar tota la que vaig poder i li vaig dir a en Calzavara que me n'anava a Bassano del Grapa, on m'havien dit que hi havia dones que filaven en un tres i no res. En Calzavara va maleir tots els dimonis per la meva gosadia, però aviat va comprendre que no em podia pas lligar, i no va tenir més remei que donar-me la benedicció i un grapat de lires més a contracor.
A boca de nit, vaig agafar el tren a Mestre. Per por de ser blanc dels atacs aeris, els trens circulaven amb les llums apagades. En aquells moments, els vagons anaven atapeïts de gent fosca i silenciosa. De tant en tant, una guspira lluminosa assenyalava el lloc on algú encenia un cigarret. Jo em vaig sentir amb suficient espai com per fumar també i, per un moment, el llumí em va il·luminar la cara, sense que veiés amb claredat ningú al meu voltant. Tot d'un cop, el tren va patir una forta sacsejada i uns passatgers vam anar a topar contra els altres.
Fou llavors quan vaig sentir que uns llavis molsuts, humits i dolços, inconfusibles llavis d'una dona, es premien sobtadament contra els meus. Una nova sacsejada i una embranzida cap endavant van desfer aquell cercle de gent que ens havíem apropat. Jo mateix vaig anar a parar a l'altra banda del vagó i vaig perdre el rastre d'aquell inici de perfum que havia acompanyat la besada.
No he sabut mai qui em va fer aquell petó. Ara que estic rodant la meva darrera pel·lícula amb en Manoel d'Oliveira al nord de Portugal i que em moriré en acabar, recordo aquell moment i fantasiejo que fos la Claudia Cardinale, el meu gran amor impossible, la misteriosa dama del tren de Mestre a Bassano del Grappa.
