Quan Susana García (1964) va començar a tocar el piano no s’hauria imaginat mai que acabaria sent una de les organistes amb més renom d’Europa. Nascuda a un petit poblet asturià, fa 35 anys que viu a Sevilla on toca a l’església de l’Hospital de Los Venerables. A més de tocar, fa pedagogia i preserva la memòria d’un instrument amb molta història, però desconegut pel gran públic. Tocarà demà a Montserrat dins el Festival de l’Orgue.

Com va començar a interessar-se per l’orgue?

Jo de petita anava enfocada al piano. A Villaviciosa, el poble on vaig néixer, hi havia un orgue de caràcter romàntic i el sacerdot volia descansar una mica, perquè feia molt de temps que el tocava i sabia que hi havia una noia que estudiava piano i em va dir que ho provés. Aleshores vaig començar a acompanyar el cor masculí del poble i em vaig enamorar de l’instrument. Tenia 16 anys.

Què és el que li va enamorar de l’instrument?

Els orgues són com les persones: no n’hi ha dos d’iguals. Cadascun té la seva duresa, el seu to. És un instrument molt creatiu i et permet jugar amb molts colors diferents. Jo encara no conec l’orgue de Montserrat i estic nerviosa [riu]. És com si em presentessin algú. És irrebatible.

És un instrument més creatiu que el piano?

Els dos són meravellosos i els gaudeixo molt, però per mi l’orgue té més capacitat creativa. Com que tots tots són diferents genera aquest punt de tensió i és genial. Fa que com a músic hagis de triar el programa adequat a les característiques de l’orgue que tocaràs i a més sempre està en espais meravellosos. És un instrument més íntim.

L’orgue s’ha de preservar?

El 2020 he fet de coordinadora d’un projecte molt ambiciós a Astúries. Vaig coredactar El órgano en el Principado de Asturias, un treball d’investigació de cinc anys sobre tots els orgues que queden a Astúries. És un instrument que cal cuidar i preservar entre totes les institucions. La diversitat lingüística i culinària d’Espanya s’aplica als orgues. Cada comunitat i territori té els seus, amb les seves característiques particulars. S’han de preservar. Hi ha orgues que sonen com els seus habitants.

Vostè va estudiar Filologia Hispànica, quan va començar a centrar-se en l’orgue?

A Astúries vaig començar a estudiar al conservatori, però m’interessava molt la literatura i vaig posar-me a estudiar filologia. Vaig decidir anar a Sevilla per fer la tesi doctoral i allà em vaig matricular als estudis superiors. Vaig tenir de mestre un gran organista com Antonio Corveiras, que em va ajudar molt. Després vaig anar a Barcelona, on vaig conèixer Montserrat Torrent, una de les millors organistes d’Europa i la persona que més m’ha influït. En certa manera anar a Montserrat és com tancar el cercle, em fa molta il·lusió.

No només toca l’orgue, sinó que també en fa pedagogia.

M’interessa molt fer-ne difusió al gran públic, donar-lo a conèixer. A la Fundación los Venerables, a Sevilla, cada any fem audicions didàctiques per a tots els públics i noto que va calant de mica en mica. L’orgue és un gran desconegut.

Creu que està canviant la percepció de l’orgue?

Des de fa uns anys tots els concerts es fan amb pantalles grans que retransmeten els moviments de l’organista. Parlem d’un instrument que està molt allunyat físicament del públic, situat normalment en una tribuna d’esquena a la gent, i això fa que el públic no entengui com funciona. A través de la pantalla es pot apreciar la tècnica de peus i mans, perquè si no la veus no entens què passa.

Què podrà escoltar el públic demà a Montserrat?

Penso molt cada programa, hi dono moltes voltes. He plantejat un programa que recull els últims anys del romanticisme i principis de segle XX a Europa, concretament països com França, Espanya, Alemanya, Holanda i també una pinzellada dels Estats Units. L’orgue és un instrument molt versàtil i permet jugar molt amb el programa, per això també tocaré peces de Bach, per plaer i perquè encaixa molt bé amb aquest instrument.