Com passa amb les sèries, el festival de Venècia no acostuma a programar documentals si no tenen alguna gran estrella vinculada. Aquest és el cas de les cinc propostes que hem anat veient des que va començar la Mostra i que mereixen la nostra atenció. Quentin Tarantino és l’epicentre de Django & Django, documental italià mogut per l’erudició i l’entusiasme del director de Django desencadenado que, acompanyat per Franco Nero i Ruggero Deodato, fan un homenatge a Sergio Corbucci, creador de la nissaga western que va iniciar-se l’any 1966 amb el film que dona nom a l’antiheroi protagonista. Per raons similars també ha destacat aquí Inferno rosso. Joe d’Amato sulla via dell’eccesso, títol ben explícit, però tremendament encertat, sobre el director italià de La muerte sonríe al asesino i que ha vingut a presentar expressament el cineasta danès Nicolas Winding Refn. La música embolcalla les tres altres propostes. La primera també amb arrels italianes i cinèfiles. Ennio és un elogi constant durant 150 minuts a la figura del descomunal compositor Ennio Morricone, creador de les imprescindibles partitures d’El bueno, el feo y el malo, Los intocables de Eliott Ness i, entre moltíssimes d’altres, Los odiosos ocho. No és el primer documental dedicat a ell, ni serà segurament el darrer, però destaca per tenir en la direcció a Giuseppe Tornatore, amb qui va col·laborar amb excel·lents resultats a Cinema paradiso, i que ha reunit un grup realment remarcable d’entusiastes del compositor: John Williams, Hans Zimmer, Clint Eastwood, Wong Kar-Wai, Oliver Stone i, per descomptat, Quentin Tarantino, que no se’n perd ni una. Per tancar, dues joies documentals al servei dels mitòmans musicals: Hallelujah: Leonard Cohen, a journey, a song. sobre les arrels del mític i espiritual tema Hallelujah, però també sobre totes les múltiples versions que se n’han fet; i Becoming Led Zeppeling, sobre el sorprenent procés de creació d’ una de les bandes capdavanteres dels anys setanta.
