L’univers Marvel s’erigeix en una de les franquícies més omnipresents en el Hollywood del segle XXI. Un segell que ha saturat pràcticament les nostres pantalles en els últims anys perquè s’ha dedicat a esprémer qualsevol dels seus personatges.
Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos, la seva producció número vint-i-cinc, trasllada a la pantalla gran un dels superherois menys coneguts de la llegendària marca, concebut el 1973 per l’escriptor Steve Englehart i l’il·lustrador Jim Starlin; una creació, inspirada en el popular Fu Manchú, que va aparèixer l’any en què va morir el mític Bruce Lee, quan s’havia desfermat a Occident la febre pel Kung-fu.
El film ens apropa a un modest assalariat resident a San Francisco que ha assumit finalment que posseeix unes facultats excepcionals, i que es veurà obligat a enfrontar-se al seu pare, el líder d’una sinistra organització criminal que amenaça la pau mundial.
Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos es presenta com el primer llargmetratge Marvel amb un superheroi asiàtic i la voluntat decidida d’incorporar tota la imatgeria colorista i explosiva del cinema d’arts marcials oriental. El seu realitzador, Destin Daniel Cretton, debuta en el terreny de les superproduccions (havia excel·lit anteriorment en cintes independents, com l’esplèndida Las vidas de Grace, amb un fort component psicològic i social), i la seva posada en escena crida l’atenció en la primera meitat, que inclou tot un seguit de coreografies virtuoses.
Però aquesta ambiciosa confluència de l’èpica oriental i el cinema tradicional de superherois no acaba d’encaixar convincentment, i la narració es desinfla paulatinament fins a culminar en un tram final, tan sorollós com rutinari, on s’acumulen tots els llocs comuns imaginables.
Un altre intent frustrat de revitalitzar unes fórmules molt repetides.
