«La poesia és l’única eina per parlar amb llibertat total»

Així que acaba d’estrenar un nou videoclip de Jansky.

Estrenem el segon videoclip, que és el de la segona cançó del nou disc, que serà el quart de Janski i que es titula Insecta Dance Music. És compost a partir de sons d’insectes reals i manipulats. De moment són insectes de Mallorca i la gràcia de la segona cançó és que està feta a partir del so d’una espècie de grill que fins fa poc no se’n tenia constància de la seva presència a Mallorca. De fet, el vam trobar en el procés d’elaboració del disc. El meu company a Janski i parella, en Jaume Reus, és ambientòleg i per això hem tirat cap aquí.

Què suposa el quart disc per a vostès?

És el de la consolidació, però no de cara al públic, sinó per refermar-nos que som un grup amb un projecte. I encara que sigui de música experimental amb poesia, és un experiment que pot tenir interès i pot continuar durant molts anys. Quan vam començar, era un acompanyament per a les meves presentacions de llibre, perquè no fossin tan tradicionals. I passar de les performances a tenir un duet d’electrònica que ja té quatre discos és una manera de dir que cal continuar i que té possibilitats.

De fet, vostè va començar al grup perquè la seva parella, que ja ha esmentat, tocava en les seves presentacions i es van enamorar. És poesia pura.

És poesia gairebé de Hollywood! Vaig escriure L’estiu del tonight tonight i vaig guanyar l’Art Jove de les Balears, un premi de poesia per a residents a les illes, l’any 2010, quan feia un any que m’hi havia traslladat. En Jaume tenia el seu grup, però quan vaig guanyar el premi, com que era un llibre bastant radical per mostrar una Mallorca diferent amb la intenció de donar un cop d’efecte tot explicant com veiem les Balears els de terra ferma, volia que hi hagués un acompanyament musical. Vaig demanar al Jaume que em fes unes bases d’electrònica més alternativa per mostrar que l’illa no és només la imatge que en difonen.

Hi ha una altra Mallorca que no coneixem?

Quan vaig començar a viure a Mallorca em vaig adonar que aquesta idea que hi ha arrelada a la Catalunya Central sobre els Països Catalans, en la qual sempre havia cregut, en realitat està molt pensada des de la centralitat del Principat. Una idea una mica paternalista sobre què són les illes, i sembla que en aquesta concepció Mallorca sigui la segona residència de les persones benestants del Principat. I quan m’adono que no només l’Estat no tracta bé les Balears, sinó també els mateixos catalans del Principat, és quan dic que s’ha d’explicar. Vaig treballar en aquest sentit en el segon llibre.

Quins altres mites sobre Mallorca haurien de caure?

Per començar, a mi em diuen la catalana. És com si a algú de l’Estat espanyol li diuen que és un foraster, i a un estranger li diuen guiri. Veig que lingüísticament s’han sentit molts cops menystinguts perquè, encara que tots parlem en català, el balear no és l’estàndard central.

Té accent mallorquí?

Un poc.

És traductora, escriptora i poeta. Amb quina de les facetes se sent més identificada?

De petita ja escrivia, o ho intentava, i volia ser escriptora. Però quan començo a llegir és quan penso que hi ha moltes coses escrites i que, a més, són bones. Així que vaig pensar que seria interessant contribuir a la literatura d’una altra manera, i com que ja m’agradaven les llengües, vaig pensar que traduir és una manera de portar nova literatura sense haver-la de crear directament, tot i posar un punt d’art. Així que als 13 o 14 anys vaig pensar a estudiar Traducció.

Així, traductora.

Per a mi traduir és la feina més satisfactòria. A més, és important. Que jo publiqui un llibre no és important, però traduir al català Marina Ivànova Tsvetàieva té una importància per a la nostra cultura.

Precisament ha guanyat el premi Ciutat de Tarragona per traduir-la. Hi ha cert grau d’inventiva a l’hora de fer-ne la traducció o en respecta la literalitat?

És difícil de contestar. Però si parlem de traducció de poesia, sí que hi ha d’haver un alt grau de creació perquè per transmetre un text poètic hem de tenir en compte ritme, melodia i música del text, i no només la semàntica. Potser és on s’ha de jugar més a trobar solucions creatives. Jo intento ser fidel a l’autor, a l’original, però si veig que puc aportar-hi un granet de sorra perquè arribi més plenament al lector català, ho faig.

Quan arriba el moment de fer Traducció i Interpretació escull el rus. Per què?

Per dos motius. Primer, perquè en aquell moment m’atreia la idea del comunisme i una política col·lectiva, i segon, perquè les coses que havia llegit d’autors russos m’havien fascinat. Però les vaig haver de llegir en català i vaig veure que hi havia una manca de traductors del rus al català. Hi ha anècdotes interessants. El rector de la facultat em va tancar en una habitació fosca i em va demanar els motius, tal com si fos una pel·lícula d’espies. Em va dir que tenia molt bona nota, i per què no feia xinès, ja que té més sortides. Però jo ho tenia molt clar.

La seva poesia parla de temes personals però també d’universals amb idees transgressores. Intenta fer la revolució amb els versos?

Intento parlar d’allò que encara ens n’hem d’estar o que hem de maquillar una mica per dir-ho en públic. Em sembla que la poesia és l’única eina que ens deixa parlar amb una llibertat total utilitzant el registre lingüístic que volem, per més censures que hi hagi.

En què treballa ara?

Acabo de publicar Versets i cigarrets, que cada poema es llegeix en dues pàgines. Tenim un bar representatiu d’un lloc on he viscut i una lectura de l’època en què anava a aquell bar reinterpretada. Parlo dels poetes que més m’han influït i dels bars on he escrit i llegit.

El bar és important.

El bar és la gent i el lloc on sents parlar els temes que preocupen. I és paisatge i olor del lloc. A principis de l’any que ve sortirà la meva primera traducció de narrativa, El bosc de la nit, de Djuna Barnes, que és una novel·la de l’any 1936 i va d’una artista nord-americana que va a París, a molts cafès, i parla de la bogeria, l’homosexualitat i la poesia.

En el seu DNI posa Laia Martínez López, quan neix Laia MaLo?

El 1984, però el meu nom s’escurça cap al 2013, quan començo a tenir més visibilitat i a publicar més, perquè penso que el meu nom ocupa massa espai, i aquesta és una manera que es vegin els dos cognoms. Vaig néixer a Berga, però als dos anys ja vaig anar a viure a Navàs. És una manera de dir que, a part del que diu el DNI, soc moltes més coses.

Quan anava a estiuejar a Pineda de petita, a part de jugar a la platja vostè ja practicava idiomes?

Sí, i a casa al·lucinaven. Perquè jo cada any acabava fent amics estrangers. M’agradava l’efervescència que hi havia i veure que si intentava comunicar-me m’explicaven coses de llocs llunyans i que ves a saber si hi podria anar mai. Això és el que té els idiomes que sempre m’han fascinat.

De molt jove va viure poc temps a Londres i l’estada la va marcar. Expliqui per què.

Jo volia entrar a la facultat de Traducció i Interpretació. La prova d’accés en anglès no em va anar bé. Així que vaig anar a Londres a treballar i em va acollir una família molt culturitzada. En el parc de la zona on vivia hi havia un micro obert de poesia, i hi vaig començar a recitar en català i més tard en anglès. Vaig contactar amb gent que escrivia i feia música. I tot això em va fer pensar que no estava sola al món i que tot aniria bé.