Per a Joseph Beuys, Manresa era un espai on era possible la transformació. Una idea d’aquest artista precursor que va sobrevolar dimecres la presentació pública de l’Associació d’Artistes Visuals de la Catalunya Central (AAVCC), una entitat constituïda el 13 de març i presidida per la recentment guardonada amb el premi Bages de Cultura, Roser Oduber, amb la intenció de «treure a la llum i dotat de veu i de vot» els professionals d’aquest col·lectiu.
Com va explicar Marina Berdalet, vicepresidenta, l’AAVCC, que vol servir «d’interlocutor amb les administracions», neix al costat d’altres plataformes o entitats d’arts visuals repartides pel territori català, cadascuna amb les seves «especificitats» i amb la intenció de treballar «en xarxa per visibilitzar el col·lectiu i els drets que ens corresponen».
El primer acte públic de l’associació, celebrat al Casino i ajornat fins ara per la pandèmia, es va obrir amb una acció protagonitzada per artistes vinculats a l’AAVCC i es va dotar de tot el pes institucional: Departament de Cultura de la Generalitat, Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), Ajuntament de Manresa i Serveis Territorials de Cultura a la Catalunya Central. Era una presentació doble, la de l’entitat i la del Cens d’Artistes de Catalunya, una eina que ha de servir per cartografiar la creació artística al país i facilitar, finalment, l’Estatut de l’Artista.
Del cens van parlar el seu responsable, Manuel Guerrero (Departament de Cultura) i Margarida Troguet, vicepresidenta del CoNCA. El primer va celebrar que la gira de presentació que estan fent pel territori coincidís a Manresa amb la creació d’una nova associació. Per a Guerrero, el cens ha de servir per saber «quants creadors hi ha al país i en quantes disciplines treballen» i va recordar que era una eina «necessària, útil i llargament reivindicada pels artistes» però no la «solució» en ella mateixa: «l’objectiu és fer una radiografia que culmini amb l’Estatut de l’Artista». Va avisar que, malgrat tot, alguns dels problemes endèmics del sector -jubilació, seguretat social, impostos- depenien directament del govern central. I va esperonar els artistes a apuntar-s’hi.
Estatut i especificitats
Troguet va deixar clar que el formulari del cens s’havia pactat en «reunions sectorials» amb associacions i entitats i va explicar els set requisits («no cal presentar cap paper justificant») que han de complir els interessats en formar-ne part. Va ser l’apartat dels ingressos (el 15 % del total ha de provenir de l’activitat artística declarada) el que, posteriorment, va ser qüestionat. Troguet va subratllar, lligat amb el futur Estatut de l’Artista, que el «treballador cultural necessita mesures específiques, no especials» per factors diversos com, podrien ser, «la intermitència del treball» o «la transició professional dels ballarins o professionals del circ». El departament està preparant, també, un segon cens adreçat als professionals dels oficis connexos amb el món de les arts a Catalunya.
Després d’uns breus parlament d’Anna Crespo, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Manresa, que va aplaudir el naixement de l’AAVCC i l’elaboració del cens, i del nou director dels Serveis Territorials de Cultura a la Catalunya Central, Francesc Serra, va arribar el torn, curt, del debat entre tres artistes representants de diferents associacions d’arts visuals del territori: Jordi Laffon, d’H. Associació per a les Arts Contemporànies de Vic, Àlvar Calvet, de l’Associació d’Artistes del Sud i Lourdes Fisa, vicepresidenta de l’AAVCC.
A la necessitat manifesta d’associacions que representin el territori, la «cohesió» i la diferenciació entre ser professional i amateur, Roser Oduber va demanar-los si el cens podia ajudar-los. Per a Calvet, pot incidir a «visibilitzar la precarietat» però, com Laffon, va posar en dubte el requisit d’ingressos: «vincular la condició artística al 15 % no té sentit», va exposar Laffon. Per a Calvet, «necessitem recursos i una xarxa que ens doni projecció internacional». Troguet va remarcar que el 15 % estava referit als ingressos dels tres últims anys i que l’important era apuntar-s’hi. Fisa va reclamar «poder viure de la feina que fem» com la resta de professionals d’altres sectors. I van llençar una pregunta: «si es considera la cultura un bé essencial i creem riquesa, perquè vivim en situació precària?». Què en diria Beuys?.
