L’impacte gegantí de la nissaga Harry Potter ha ultrapassat la dimensió estrictament cultural i ha esdevingut un fenomen social. La franquícia de les Bèsties Fantàstiques –una preqüela constituïda teòricament per cinc llargmetratges– sorgeix fa sis anys amb la voluntat de seguir explotant descaradament el filó comercial inesgotable de les aventures del jove aprenent de màgia. El seu tercer lliurament (Els secrets de Dumbledore) arriba ara a les nostres pantalles. Rio de Janeiro i Berlín són els escenaris principals d’un relat ambientat en els anys quaranta del segle XX. El professor Albus Dumbledore cerca la complicitat de New Scamander, un magizoòleg, i d’un equip de mags i de bruixots per poder frenar l’amenaça que representa la figura poderosa i sinistra de Gellert Grindelwald. Aquestes noves Bèsties Fantàstiques ens proporcionen respecte als títols anteriors de la sèrie dues notes mínimament atractives : un rerefons històric compromès (la Segona Guerra Mundial) i una relació personal heterodoxa entre els dos protagonistes. És estimulant (i significatiu) que una gran producció mostri clarament una relació homosexual. No obstant això, el llargmetratge no acaba d’enlairar perquè la realització de David Yates, rutinària i plana, no arriba a l’aprovat, i, a més a més, el guió es perd en múltiples subtrames i personatges que no es desenvolupen adequadament. Un sumptuós disseny visual i un portentós duel interpretatiu contribueixen a salvar mínimament una funció destinada als militants del món concebut per la famosa escriptora britànica. Jude Law està impecable com sempre, però si el film es recordarà serà per la imposant composició d’un malvat d’alçada, el gran Mads Mikkelsen, que va substituir Johnny Depp.
