El 1897, l’irlandès Bram Stoker va publicar Dràcula, una novel·la admirable pels seus canvis de punt de vista narratiu i per la utilització de cartes, fragments de diaris personals i notícies periodístiques. Stoker va passar els set primers anys al llit, víctima d’una estranya malaltia, de la qual, miraculosament, no tan sols va acabar per guarir-se, sinó que la va arraconar per convertir-se en un atleta robust d’1,88 metres d’alçada. El personatge del vampir el va inspirar el relat que John William Polidori, metge i secretari de Lord Byron, va escriure a les famoses vetllades de la Vila Deodati del juny del 1816; i la novel·la Carmilla, de Sheridan Le Fanu, a qui Stoker coneixia personalment.

El cinema ha aprofitat la figura de Dràcula i, per extensió, del vampir, en moltes pel·lícules, fins al punt que és un dels personatges amb més filmografia. Però les tres cintes fonamentals a considerar en serien: la primera Nosferatu, una simfonia dels horrors, que Friedrich Wilhelm Muranu va filmar el 1922. Mostra de l’expressionisme alemany, amb la particularitat que el rodatge es va fer en bastants espais naturals, els productors no volien pagar els drets corresponents a Florence Balcombe, viuda de Stoker, i, per això, van fer tot el possible per emmascarar-ne la procedència. El vampir es deia Dr. Orlock i l’acció principal transcorria en una localitat germànica. El protagonista Max Schreck lluïa un maquillatge impressionant, tot calb, orelles punxegudes, ullals esmolats i llargues urpes. Va córrer la llegenda que era un home misteriós, vingut de no se sap on, però la veritat és que es tractava d’un actor de teatre format amb Max Reinhardt i al Berlin Staatstheatre, que va arribar a col·laborar fins i tot amb Bertold Brecht.

Als anys 30, la Universal va voler dedicar una sèrie de films als ídols clàssics del gènere de terror. Dràcula fou dirigida per Tod Browning, amb els drets corresponents per a la Florence Balcombe, que ja havia permès la producció d’una peça teatral. El vampir va passar llavors d’una criatura monstruosa a ser un pervers aristòcrata de Transsilvània, que ha comprat una mansió a prop de Londres, resta fascinat per Mina i Lucy i lluita contra el seu enemic Van Helsing. Aquí el protagonista va ser l’actor d’origen hongarès Bela Lugosi, que havia representat el personatge a la versió teatral. El pobre home mai es va poder desempallegar del seu marcat accent centreeuropeu i, condemnat sempre a papers en cintes menors, es va convertir en addicte a la morfina fins al final, quan el van enterrar vestit amb la capa de vampir.

Per a mi, el comte Dràcula serà sempre Christopher Lee (a la foto), fill de militar anglès i de la comtessa d’origen italià Estelle Marie Carandini di Sargano. Lee feia gairebé dos metres, posseïa una veu profunda ben modulada i, durant la II Guerra, es va allistar a la RAF per a missions secretes a l’Àfrica i a Sicília. La productora anglesa Hammer va fer el mateix a finals dels 50 que havia fet abans la Universal. El 1958, Terence Fisher va dirigir Dràcula en color als estudis Bray. Va ser la primera de les vuit pel·lícules en les quals Lee va interpretar el rei dels vampirs, les millors acompanyat del seu amic Peter Cushing fent de Van Helsing. Tots dos s’havien conegut deu anys abans al Hamlet de Laurence Olivier.