Som a principis de juny del 1945. La Segona Guerra Mundial ha acabat. Ingrid Bergman viatja a París per a una sèrie d’actuacions per als soldats americans. Interpretarà fragments de Joana de Lorena, de Maxwell Anderson, i en Jack Benny –el protagonista de Ser o no ser, de Lubitsch– li proposa una paròdia de Llum de gas per fer riure a una audiència acostumada a diversions lleugeres. L’Hotel Ritz –alliberat per un escamot a les ordres d’Ernest Hemingway– és el seu allotjament. Només entrar, es troba amb la Marlene Dietrich que li diu, sorneguera: «Arribes tard, noia».
Aquella nit, ja es disposava a fer un mos tota sola a l’habitació, quan veu que algú li fa passar un paper per sota la porta. És una invitació a sortir a sopar fora de part de dos periodistes: Irwin Shaw i Robert Capa. Ella accepta, i ja els tenim tots tres travessant el Sena fins a Saint Germain i allí fent tabola en un bistrot de la rue de la Harpe. Shaw és un xerraire molt divertit, però Ingrid resta seduïda pel fotògraf de guerra hongarès, que es diu en realitat Endre Erno Friedmann i que, juntament amb la seva dona, Gerda Taro, van adoptar el pseudònim de Robert Capa per fer fotos des del costat republicà a la Guerra Civil Espanyola. La Gerda va morir atropellada per un tanc amic, en una desafortunada maniobra a El Escorial. Des de llavors, ell ha adoptat el nom que el farà famós com a corresponsal de guerra a Sicília, al desembarcament a Normandia i a la vençuda Alemanya.
L’Ingrid i Robert Capa es van enamorar, però el seu amor no podia seguir els camins tradicionals, primer perquè ella estava casada i ell era un home nòmada, aventurer i també un jugador compulsiu. No és que fos tan sols un valent, sinó que no tenia por de cap mena. El risc era per a ell una forma de sentir-se viu en tot moment. No volia ser un espectador privilegiat, sinó participar sempre en primera línia. Una de les seves frases preferides era: «Si una foto no és bona, és perquè no t’hi has apropat prou». D’altra banda, sempre anava curt de calés, i, quan en tenia, els apostava en qualsevol taula de joc. L’Ingrid sabia que mai es podrien casar, perquè en Bob no podia aclofar-se tranquil en un lloc, pendent d’una família. La vegada que ell, sense ni cinc a la butxaca, li va dir que demanés als productors d’Arc de Triomph que li deixessin fer fotos al plató va ser com un miratge. Hollywood l’empresonava. Una altra vegada que es va presentar a esquiar a Sun Valley, va desvetllar la gelosia d’un Petter Lindström que ja tenia clar que el seu matrimoni estava mort, encara que no enterrat.
L’Ingrid va descobrir la plena satisfacció amorosa als braços d’en Bob, ella que s’havia casat verge amb un home, per una banda massa manaire i per l’altra massa primmirat. Es veien de temps en temps, a París, a Nova York, allà on ell posés els peus a terra, però sempre les trobades eren ben plaents. Capa li escrivia cartes que semblaven d’adolescent, en les quals l’expressió «amor meu» anava d’una banda a l’altra. Quan ja en van tenir prou, van restar com a amics. Ella va deixar Petter i es va casar amb Roberto Rossellini a Roma i ell va anar al front d’un escamot francès a la guerra d’Indoxina i va trepitjar una mina. Tenia quaranta anys.
