Els primers dies del festival de Venècia inclouen tants títols potents que resulten aclaparadors. Només ahir es van poder veure dues pel·lícules amb potencial per marcar la temporada. La primera és del mexicà Alejandro González Iñárritu (Oscar amb Birdman i The revenant). L’expectativa era altíssima amb Bardo (or false chronicle of a handful of truths). Que el film sigui el seu personal retorn a rodar al desert de Mèxic, com a Amores perros i Babel, es vincula també amb el relat del film, on un periodista es replanteja les seves arrels en paral·lel a la transformació del seu entorn. El film té com a model 8 y 1/2, de Fellini, una referència constant a la carrera del director, per l’enorme imaginació visual desenvolupada. Alguns acusaran Iñárritu d’egòlatre (de fet, el magnífic Daniel Jiménez Cacho, un actor habitual del cine espanyol, es converteix en el seu calc literal), però cal elogiar sense matisos que Iñárritu hagi assumit enormes riscos estilístics amb el to de comèdia i amb la narrativa discontínua del conjunt, per molt que el connectin novament a la referència felliniana. L’altre gran títol va ser Living, que potencialment podria ser un desastre i que acaba resultant una majestuosa i emotiva joia. El film és un remake de Vivir, coneguda per molts amb el nom original, Ikiru, de Kurosawa. Partint d’una premisa similar, amb la malaltia d’un gris funcionari que decideix canviar d’hàbits, el brillantíssim novel·lista Kazuo Ishiguro (Lo que queda del día) ha fet explotar el conjunt en una entranyable història carregada de matisos. El director sud-africà Oliver Hermanus ha ubicat el film en el Londres dels anys 50, i ha dotat el període d’una eficaç, però reveladora i subtil malenconia. El protagonista, Bill Nighy, conegut per Love actually, fa la que serà la interpretació més recordada de la seva carrera. Si Living no estigués fora de competició, podria ser perfectament una fortíssima candidata al Lleó d’Or del festival. Tant de bo la puguem compartir aviat a les pantalles de la Catalunya central.
