A rgentina patí entre el 1976 i el 1983 una dictadura militar, amb un balanç aproximat de 30.000 morts, que esquinçà brutalment aquest país. El nou llargmetratge de Santiago Mitre, una de les veus més brillants i compromeses del nou cinema argentí, aprofundeix oportunament en una de les pàgines més esborronadores i transcendentals de la història sud-americana moderna. Argentina, 1985 (Premi del Públic a Donostia 2022) recrea un episodi cabdal en la primera etapa de la reconstrucció democràtica. Dos fiscals, Julio Strassera i Luis Moreno Ocampo, encapçalaren un equip jurídic que tingué la gosadia de posar al banc dels acusats els principals responsables de les atrocitats comeses en els anys de la tirania. L’anomenat Judici de les Juntes Militars marcà un abans i un després en una societat que maldava per superar una etapa summament traumàtica. La trajectòria de Mitre està estretament associada a un cinema que indaga amb valentia, amb una mirada crítica a la realitat social i política del seu país. El estudiante, La patota i La cordillera vertebren una filmografia notable i punyent. En el seu nou projecte ha bastit un thriller polític que evoca un model de cinema judicial conreat profusament a Hollywood: la lluita obstinada i desigual d’uns ciutadans íntegres contra un sistema implacable. Ja sabem el final del procés, però, malgrat aquesta absència de suspens, Mitre traça vigorosament el seu relat i la seva trama ens captiva (un metratge molt fluid de cent quaranta minuts) des del primer fins a l’últim pla. La decidida recerca de l’impacte emocional, el seu vessant més qüestionable, condiciona lleugerament el resultat final d’una proposta, conduïda admirablement pel gran Ricardo Darín, que reivindica convenientment el cinema de denúncia que feu forrolla en els anys seixanta i setanta.
