Política migratòria

Un dels actes rellevants i significatius del període vacacional que encara ressona ha estat l’homenatge a Pau Casals, en els 50 anys de la seva mort, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a Prada de Conflent, sota una canícula inclement. Convocat per la Universitat Catalana d’Estiu sota direcció de Jordi Casassas i amb la presència de l’abat de Montserrat, Manel Gasch, va reunir cinc presidents de la Generalitat: Jordi Pujol, José Montilla, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. El primer a parlar va ser Jordi Pujol, qui reivindicà del músic català universal la seva identitat catalana (el famós «I’m a Catalan» pronunciat a les Nacions Unides l’octubre de 1971). El president Pujol, que reconeix «estar fluix» als seus noranta-tres anys, defensà amb claredat una «identitat oberta envers el món i amb l’obligació d’acollir la immigració». Alhora, reconeix que «la catalanitat està avui en perill i que hi ha molts pobles que s’han dissolt a través de la història, a vegades per pressió externa i altres per deixadesa pròpia». Carles Puigdemont, molt ovacionat pels assistents, defensà el català com a llengua de món. D’ençà que Andorra va entrar a les Nacions Unides, el català és oficial i Pau Casals podria haver fet el discurs en la nostra llengua.

Quan Jordi Pujol abandonà la presidència de la Generalitat l’any 2003, la població a Catalunya era de 6,7 milions i la població estrangera, amb dades de l’Idescat, de 0,5 milions. Per tant, el 8% de la població total. Avui, la població és de 8 milions i l’estrangera, d’1,3 milions. La població estrangera, per tant, supera el 16% de la total i s’ha duplicat en termes relatius en només 20 anys. Per tenir una imatge comparativa, la immigració al País Basc se situa en el 8% i a Espanya en el 13%. Pel que fa a Manresa, la xifra s’enfila fins al 20,6% d’immigrants (empadronats), amb predomini clar dels marroquins (42% de la immigració). Les diferències són significatives. A diferència d’altres països, no importem precisament talent, sinó col·lectius sense recursos que s’han d’integrar a la nostra societat. Amb sous baixos, i sense considerar els subsidis (Manresa té 4 milers de persones beneficiàries de la renda garantida de ciutadania), els impostos pagats no arriben a cobrir el cost dels serveis públics que s’utilitzen. Per tant, s’és receptor net del sistema. En últim terme, la immigració és incompatible amb l’Estat del Benestar: o es retallen serveis públics amb immigració lliure o es mantenen serveis i es controlen els fluxos d’entrada. O una elecció o l’altra.

Donat que la població ha augmentat més que la producció, l’indicador bàsic de PIB per habitant ha empitjorat a Catalunya en els darrers 20 anys (de 119 l’any 2000 a 97 l’any 2020 en capacitat adquisitiva real, índex UE-27 = 100) i encara més a Manresa (amb rendes per habitant que estan un 20% per sota de la mitjana catalana). Les dificultats i la manca de futur de la població autòctona condiciona una natalitat molt baixa que requereix d’un cert nivell d’immigració per cobrir determinats perfils de treball. Però la immigració no pot ser il·limitada si volem justament mantenir la nostra identitat i llengua catalanes, com sostenen Jordi Pujol i Carles Puigdemont. Cal trobar, per tant, un equilibri. En una Catalunya diversa que aposta per tenir un espai comú per a la cohesió social, la llengua pròpia és una de les forces motrius per acomodar la diversitat. Però és evident que un centre educatiu amb un percentatge important d’alumnes immigrants que desconeixen la llengua sistematitzada per Pompeu Fabra dificulta el progrés educatiu normal i perjudica notablement l’avenç dels alumnes que sí que parlen català. L’escola immersiva en català fa una tasca insubstituïble per integrar els nouvinguts a la nostra societat, però el procés és lent i costós, mai immediat, requereix anys i abundants recursos. I ja sabem que el temps i els recursos són molt escassos. A vegades, inexistents.

No existeix un dret universal segons el qual tothom pot migrar on vulgui. Catalunya ha de poder decidir quin tipus d’immigració vol, quants immigrants pot acceptar i les condicions amb què acollir-los, preservant un equilibri entre drets i deures. Les fases del procés migratori comprenen la política d’admissió, acollida, integració i naturalització. Catalunya només pot gestionar les fases 2 i 3, però no té cap paper actiu en les fases 1 i 4. Això planteja problemes, a l’haver de gestionar allò que no s’ha decidit. La immigració, per tant, fa visibles els dèficits d’autogovern existents. Els municipis han de tenir un espai per poder debatre amb el Govern temes tan sensibles com els requisits d’empadronament, l’incivisme i la manca de seguretat, la pauperització immigrant en temps de crisi i les pràctiques religioses. La decisió de qui i quants són els que entren no pot estar en mans de l’Estat si afecta directament Catalunya. L’acomodació de la diversitat per fomentar la interculturalitat, una tercera via entre l’assimilació i la multiculturalitat, és un assumpte d’autogovern. L’administració no pot continuar subsidiant col·lectius immigrants amb caràcter permanent, incondicionat i aïllat. Cal establir terminis limitats en el temps, condicionats a la formació específica i l’aprenentatge del català, coordinant projectes entre diferents cultures associatives, com per exemple entre la comunitat xinesa i la pakistanesa, o entre la comunitat marroquina i l’associació de veïns d’un barri, tot trencant la relació clientelar fomentada per la manca de criteris entre l’Administració i la xarxa associativa immigrant.