Els conflictes són, en part, necessaris en la vida. És bo no percebre el conflicte únicament en un sentit negatiu, de confrontació o lluita de poder. El conflicte forma part de la vida, forma part de la naturalesa de l'ésser humà i pot suposar el principal motor de canvi que ens permet avançar i créixer tant socialment com personalment.

Igual que quan eren més petits, els adolescents busquen de nou el límit per tal de poder tenir clar el marc d'actuació, per poder intentar abastar el món adult cap al qual es condueixen. Aquesta recerca dels límits, doncs, és esperable, la diferència principal a quan tenien dos anys i mig és que els límits que cerquen els adolescents comporten un major desafiament per als adults que els acompanyen i és més fàcil que puguin sorgir conflictes.

Així mateix, els i les adolescents, a través del conflicte o la confrontació, busquen poder reafirmar la seva identitat. Estan en procés de construcció de la seva personalitat i, per tant, encara és una estructura fràgil i requereix defendre-la amb més contundència.

Tinguem també en compte la part emocional. Els i les nostres adolescents estan reaprenent de nou la gestió de les emocions ja que aquestes es comencen a fer més complexes, el ball de les hormones fa que les emocions estiguin a flor de pell i que s'iniciïn a afrontar emocions més adultes quan encara no tenen totes les eines ni l'autocontrol necessari per fer-ho.

Amb tot aquest còctel el conflicte entre adolescent i adults/es acompanyants està servit. Tot i que cal indicar que és fins i tot sa i necessari que es donin conflictes perquè, tal com dèiem, ajudaran les nostres filles i fills en la seva construcció de la personalitat i identitat, en la creació dels seus valors i marcs mentals i en el domini progressiu de les seves emocions i autocontrol.

Com a adults acompanyants, com hem d'afrontar aquests conflictes? Una cosa que ens ajudarà molt és poder racionalitzar el que hem anat dient fins ara. Saber les causes de perquè de cop el nostre fill adolescent ens desafia, ens contesta malament, dona un cop de porta o ens ignora. Es tractaria d'intentar comprendre que no t'està desafiant perquè sí, per una simple lluita de poder que vol guanyar tant sí com no. Simplement està experimentant què passa quan fa tal acció, quins són els límits, o vol expressar de manera rotunda la seva disconformitat amb alguna cosa que no li ha semblat bé i que té a veure amb els valors que s'està construint i definint. Si entenem això, potser ens serà més fàcil no deixar-nos endur pels dimonis i reaccionar igual o pitjor que ell/a i mostrar més autocontrol ja que, al cap i a la fi, som l'adult i cal que actuem com a tal. Una altra eina de valor és intentar llegir entre línies, intentar escoltar més enllà d'una possible reacció irada. Potser s'ha enfadat perquè és cert que no l'hem tingut en compte en una decisió que l'afectava? Potser ha reaccionat així perquè li hem anat a tocar el voraviu sobre un tema que l'amoïna especialment? Que intentem fer aquestes lectures no vol dir que no calgui poder fer-li veure que hi ha altres maneres d'expressar-se o que no ens pot faltar al respecte, però comprendre l'origen de determinades actituds ens pot ser molt útil per confrontar-les. Una altra estratègia que ens pot funcionar per prevenir les confrontacions és detectar moments crítics, que ja sabem a l'avançada que poden ser font de conflictes. Si sabem que ho pot ser l'hora de tornada a casa o les hores que dediquen a jugar a la consola, per exemple, cal que afrontem la situació i hi busquem una solució conjunta i negociada per tal que no sigui font de problemes constants a la família. Posar humor a determinades situacions també ajuda a destensar-les, sempre que no sigui riure's de ningú més que de nosaltres mateixes... En tot cas, si mai perdem el control, si acabem cridant o amenaçant o entrem en una lluita de poder amb els nostres adolescents i després ens sentim culpables, també és bo expressar-ho i reconèixer honestament que no hem actuat com caldria.