La majoria de nosaltres, dones, ens hem criat en un entorn on ens deien com ens havíem de comportar, segons el que s'esperava del clixé normatiu per ser una dona. I els comentaris van començar quan érem nenes. No t'espatarris, que no és femení, tanca les cames, no ensenyis les calcetes, no t'apugis la roba i ensenyis la panxa o el cul als altres. Ets un xicotot, tot el dia amb pantalons, a veure quan et posaràs un vestidet per estar ben mona. Hi havia esports que no eren femenins, les que hi jugaven havien de trencar tantes barreres que ja començaven el joc esgotades! Hi havia joguines que no eren per a nenes i encara que les demanessis, normalment, no te les regalaven mai. Aquestes nenes d'ahir, que som les dones d'avui i mares de nenes i nens tenim l'oportunitat de canviar allò que nosaltres vam viure. Però al contrari del que puguem pensar, encara que recordem que aquelles actituds no ens agradaven, són les que han configurat la nostra educació i per tant les que tendirem a reproduir de manera instintiva. Haurem de fer un exercici conscient per canviar allò que hem après des de petites i no limitar les nostres filles i fills. No ens estranyi sentir-nos dir alguna vegada aquella frase que tanta ràbia ens feia a nosaltres sentir. És així, estem programades sota aquella cultura i ara ens hem de desprogramar d'una manera conscient i volguda.
La meva filla de dos anys i mig em va dir l'altre dia: «Mama, jo vull ser una princesatigre» i em va encantar! Vaig pensar que realment és el que ella es mostra i com se sent, a estones encisada per la purpurina, els vestits de princesa i les sabates de talons, i a estones escalant, arrossegant-se per sota les taules amb una espasa a la mà i una màscara de tigre, o tot alhora i barrejat, pot estar ballant o imitant una princesa amb un to de veu suau i de cop posar-se a cridar com una guerrera samurai en ple atac sorpresa al seu germà. Hem de poder deixar que les nenes puguin ser molt elles si ho desitgen, no hi ha una manera de ser nena, no hi ha tampoc necessitat de fer-los triar entre diferents models. Encara que siguem de la lliga antirosa i antipurpurina, deixem-les, si elles ho volen, cap color configura la personalitat de ningú, ni s'ha demostrat que vestir-te de rosa provoqui desconnexions neuronals. Igual que si a la nostra filla li agrada vestir-se de Darth Vader no és menys nena perquè prefereixi aquest vestit al de princesa. La vida és més fàcil quan podem etiquetar i ser reduccionistes, és més fàcil quan podem encaixar els comportaments de les persones en calaixos que ja estan etiquetats, més fàcil però menys lliure i molt més avorrida, per descomptat! Que les nostres filles i les dones del demà no puguin dir el mateix que avui diem nosaltres està a les nostres mans. Però això no ens sortirà només perquè hi pensem, haurem de treballar-nos les nostres pròpies contradiccions, i els impulsos de recriminar a les nenes coses que no estaran ben vistes per algú del nostre entorn. Haurem de començar per nosaltres i ensenyar-los que la seva mare també potser una princesa-tigre i que tot està bé.
