Fa uns dies estava malalta, tenia dècimes i afonia, no em trobava bé i estava sola amb els meus fills. Vaig asseure’m al sofà i ells anaven fent... i em vaig adonar de quantes coses diferents passaven perquè jo no hi era tant. 

Els adults sovint creiem que tenim la obligació de què es noti que hi som, que fem coses, parlem, donem ordres, decidim que cal fer en gairebé cada moment. Arribem de l’escola, i no els preguntem que et ve de gust fer ara? O com et vols planificar la tarda si és que ha de fer deures... Fem que vagin seguint els nostre ritme d’adultes, segons els nostres propis paràmetres i necessitats, a mi em va que faci ara els deures perquè puc estar per ella perquè després hauré de fer el sopar. També parlem, parlem molt, massa a vegades, i amb aquest parloteig nostre no deixem espai per què ells i elles parlin de les seves coses, del que necessiten, del que els hi ve de gust. I ens estranya que quan comencem amb la nostra bateria de preguntes ens contestin amb monosíl·labs...i Fem, fem moltes coses, i sovint a la vegada, posem rentadores mentre endrecem coses, preparem el sopar i anem donant consignes als nostres fills i filles perquè facin coses tipus prepara’t la cartera per demà, recorda que et toca bàsquet, endreça la taula... en paral·lel a anar pensant en altres coses, he de trucar a la meva amiga, demà he de comprar fruita.

En realitat quan volem ser tantes coses a la vegada, no som gens presents pels nostres fills i filles. Amb les nostres accions i paraules no ens adonem que els envaïm, envaïm el seu espai vital, sense ser-ne conscients. No els deixem espai per decidir, per ser elles mateixes, per mostrar-se. Perquè els nostres fills i filles ens volen, però ens volen amb presència plena, no només de cos presents. I per tenir presència plena, vol dir deixar de ser-hi tant nosaltres, per deixar-los espai a ells i elles, demostrant-los que son valuosos per nosaltres només amb una mirada, en realitat no cal més.

Jo ho vaig fer forçada, estava amb tant poca energia, que no em venia de gust res, i a sobre no podia ni parlar, jo soc de les que parlo molt... i em vaig endur una bonica sorpresa. L’ambient de la tarda va ser distès i plàcid, no van cridar com passa habitualment, segurament no podia cridar jo i ells no necessitaven guanyar-se el seu espai, perquè el tenien tot. La organització va fluir, a la seva manera van anar fent, i ho van fer tot, preparar-se la roba, la cartera, el gran va ajudar a la petita perquè va voler, quan soc jo qui ho vull forçar ho sent com una obligació i s’hi nega. Van ballar davant meu, van cantar cançons inventades, van fer-me dibuixos, van aprofitar que els mirava només a ells, perquè no podia fer res més. I jo el vaig veure perquè el meu cap no estava a un altre lloc, i em vaig sorprendre de la capacitat d’inventar cançons boniques que tenen, de lo empàtics que són, i que són feliços quan els deixo l’espai per ser més ells. Així que espero no haver de tornar a estar malalta per posar en pràctica el que he après a la força. Prova-ho, estic segura que t’enduràs sorpreses....