E

l colombià Jorge Luis Pinto es prea de conèixer els seus rivals en el futbol com si fossin els palmells de les seves mans. La improvisació i Pinto no tenen bona relació, com tampoc els futbolistes que creuen la línia d'aquesta disciplina espartana amb la qual governa amb mà de ferro la plantilla. El tècnic de Costa Rica, la sensació del Mundial, no s'assembla gaire, en aquest sentit, a Pacho Maturana, l'inventor del futbol colombià dels anys 90, basat en el toc i el talent.

Incomprès moltes vegades al seu país, que el va veure gairebé sempre a través dels ulls dels seus implacables crítics, Pinto va aparèixer en el futbol com una mena de nerd, obsessionat per allò que fa. Tot ho preguntava, tot ho analitzava, tot ho rebatia i, a sobre, volia dirigir Colòmbia a la Copa del Món.

Ell 1984 el món del futbol se'l repartien Itàlia, Argentina, Alemanya i Brasil, amb el seu jogo bonito que començava a agonitzar després de la garrotada de Espanya'82, però la seva Colòmbia natal ni apareixia al mapa. Pinto tenia 32 anys i el primer que va creure en el seu potencial va ser el metge Gabriel Ochoa Uribe, el més guanyador dels tècnics colombians. Ochoa havia conegut Pinto el 1971, poc després d'acabar els seus estudis d'educació física, i per llavors li havia incorporat com a ajudant.

Inquiet i curiós, Pinto ho va deixar tot a Colòmbia i va viatjar al Brasil per observar mètodes de treball. Es va deixar seduir per la filosofia que ja perfilava Carlos Alberto Parreira. D'aquí va passar a Alemanya, una escola que va acabar d'establir les bases de la seva filosofia, que privilegia la preparació física. En la seva experiència com a tècnic en Millonarios, ja fa trenta anys, va resultar impossible ser aliè a les seves propostes marcianes, com la de sotmetre en pretemporada els seus jugadors a curses en pistes d'hipòdroms o terrenys irregulars en muntanyes amb sacs de sorra adherits al propi cos.

Alts i baixos

Així, entre polèmiques i victòries, va acumular títols, va sortir de campionats com els bons toreros, a coll; però també va sentir a la cara sonors cops de porta, com la destitució el 2005 de la selecció de Costa Rica en la seva primera era, o l'abandonament forçat dos anys després de l'equip absolut del seu país.

Lluny de deixar-se trepitjar pels fracassos, Pinto tornava amb més interès a liderar un nou projecte després de voltar per tot el continent. Així, el setembre del 2011 va assumir per segona vegada les regnes de la Sele en reemplaçament de l'argentí Ricardo La Volpe. La selecció va arrencar amb bons resultats en els amistosos, incloent un empat 2-2 amb el campió mundial Espanya a San José.

Dos anys després, el tirà per als seus detractors, Jorge per als seus jugadors, se li va trencar la veu, i a continuació plorava com nen en un vestidor de l'estadi de Kingston. La Sele assegurava la seva presència al Mundial del Brasil, el quart de la seva història, i Pinto complia el seu somni de nerd, no amb Colòmbia, però el complia. Fins aquí la seva història va mostrar tots els deliris possibles. Avui troba que no són res els trenta anys que va haver d'esperar per fer realitat el seu somni de dirigir en un Mundial.