Marisa Casanueva, natural de Sant Vicenç de Castellet, ha estat vivint els últims nou anys a Saragossa i aquest estiu té previst traslladar-se a Sant Sebastià per continuar entrenant amb Ricardo Jiménez. L'objectiu, als 36 anys, és disputar la marató dels Jocs Olímpics de Tòquio del 2020. I si hi arriba, espera no haver de partir com ho ha fet en els recents Mundials de Londres, on ha viscut un calvari i ha acabat última.

Amb quin record torna?

Em quedo amb el fet que el meu cap va dir «encara que sigui a quatre grapes, arribo», he aconseguit anar a uns Mundials i he acabat la prova. No cal fer cap alttra lectura. Si m'hagués retirat, estaria malament. Sabia que no arribava bé però no esperava que a partir del quilòmetre 5, tan aviat, em trobaria malament. No marxo contenta, no m'agraden ni el temps ni la posició, però és millor que haver-me retirat.

Li fa por la recuperació de l'esforç de córrer gairebé 40 quilòmetres lesionada?

Muscularment no he forçat gaire, era un problema de tendons, articular. Així que, com que ja he acabat la temporada, no m'importava tant arribar fotuda.

Amb quin objectiu anava als Mundials?

Si hagués pogut fer tota la planificació bé, com quan vaig anar a Hamburg per fer la marca mínima per anar als Mundials, i estant bé físicament, entre les 20 o 25 primeres, sobretot veient com va anar la cursa. Però vaig tenir mal a la cama, els entrenaments previs no els vaig fer com volia i sabia que no arribava al cent per cent. Tenia la intenció d'anar a un ritme més lent i esperar que la gent s'anés quedant. Però a partir del quilòmetre 5 em van venir tots els mals i va ser un calvari.

Un calvari amb prou feines quatre mesos després d'haver fet la seva millor marca en marató, amb 2:32:22, que li va obrir les portes de Londres.

A Hamburg fins i tot hauria pogut millorar més la marca, però va ploure molt, va caure pedra, feia molt vent... Va ser una barbaritat! Però com que estava forta, vaig fer la marca mínima.

Quan va començar a tenir molèsties físiques?

Després d'Hamburg vaig parar dues setmanes, però a la tercera ja vaig anar a totes amb la planificació de la marató. A partir d'aleshores vaig anar tenint alguna molèstia que van anar a més. I en els testos de la federació vaig acabar de forçar. Un dia vaig arribar coixa a casa, em van fer una ressonància i van veure què tenia. A partir d'aleshores, hem fet els entrenaments com hem pogut. La federació i els metges estaven al corrent de la meva situació.

Després de la cursa va penjar un vídeo al seu compte de Facebook en el qual responia les crítiques cap a vostè i cap a Paula González, 46a a Lonadres.

El cas de la Paula ha estat diferent perquè ella també ha tingut una planificació dificultosa, com jo, però no va tenir problemes fins al quilòmetre 34. Els meus van començar molt abans. I el 98% de la gent ha entès l'esforç que hem fet i estan orgullosos de què no ens haguem retirat. Però van arribar-nos un parell de comentaris recordant que l'Azucena Díaz també tenia la mínima per córrer la marató, encara que la seva era de l'any anterior i, per tant, prevalia la nostra. I com que no m'agrada callar, vaig respondre. Som les primeres que no volem patir ni arribar coixes ni fer un temps tan dolent. Vaig voler respondre els que no tenen ni idea del que hem passat.

En algun moment es va plantejar renunciar als Mundials?

No. M'havia guanyat la plaça i havia treballat molt. En vuit mesos havia fet tres maratons, quan el més normal és córrer una o dues maratons en dotze mesos. Per tant, després de tots els anys de preparació, ni ho vaig pensar.

Què li va passar pel cap en aquell fatídic quilòmetre 5?

Em vaig cagar en tot! Pensava que no podia ser. Em sentia bé tot i que anava a un ritme més lent per no sobrecarregar la cama. Tot i això no pensava en retirar-me perquè estava molt mentalitzada i havia decidit que, encara que fos a quatre grapes, arribaria.

És la cursa en la què ha patit més de la seva trajectòria?

És un sentiment molt diferent. En algunes havia patit muscularment per la preparació o pel meu ritme. Això ha estat un dolor que ja tenia assimilat.

I abans de viatjar, patia per anar a Londres, una ciutat on hi havia hagut atemptats?

Gairebé no he sortit a entrenar. Sí que he anat a l'estadi, però no he fet turisme i no he notat res normal. I des de la federació tampoc ens havien dit res.

Després del calvari de Londres, té ganes de pensar en els Jocs Olímpics del 2020?

Sí, aquest és l'objectiu, poder anar als Jocs Olímpics de Tòquio. A més, com que la meva marca és d'aquest any, em serveix per a l'europeu del que ve, encara que no tinc plaça fixa. Però així em puc dedicar ara a altres distàncies i no prepararé cap marató. Ara, físicament i psicològicament, necessito descansar de la marató.

Quin consell donaria a la gent que comença a córrer maratons?

A escala popular, recomano un mínim de dos anys d'entrenaments coherents, perquè avui en dia tothom es posa a fer d'entrenador. I el millor és començar amb altres distàncies: fer primer deu quilòmetres, al segon any cór-rer una mitja marató, i al tercer ja fer una marató. Però tot supervisat. Hi ha gent que fa bogeries! Comença i ja vol córrer un marató.

Per tant, prudència.

Ara està de moda fer molts quilòmetres. I el més important és veure a quin ritme vas. El mèrit és córrer una distància, la que sigui, amb un temps determinat. Anar-te marcant reptes però començant per distàncies curtes i anar millorant.

Aquesta també ha estat la seva progressió professional.

Sí, perquè jo vinc del 1.500 i fins fa tres anys no he passat a córrer maratons.