Ferran Costa, últim entrenador del CE Manresa: «He viscut una de les etapes més importants de la meva vida»

Després de completar tres exercicis inoblidables com a màxim responsable tècnic del primer equip del Centre d’Esports Manresa amb el campionat de lliga i l’històric ascens a la Segona Divisió RFEF (temporada 2021-22), així com amb el quart lloc final segellat el curs de l’estrena a la quarta categoria estatal com a moments àlgids, Ferran Costa tanca un cicle a Manresa amb l’anhel d’encarar nous desafiaments que li facilitin continuar la seva progressió com a entrenador.

Liderar tres cursos tan reeixits com a tècnic del CE Manresa, molt per sobre de les expectatives, ja és un argument prou sòlid per plantejar-se que havia arribat el moment de posar el punt final a aquesta etapa.

Sens dubte han estat tres temporades molt i molt bones, amb més moments positius que no pas negatius, en les quals hem aconseguit els tres millors registres de la història del CE Manresa pel que fa al percentatge de puntuació quan el primer equip ha militat en categories d’àmbit estatal. El primer curs esportiu vam estar a punt de jugar un play-off d’ascens quan els objectius eren uns altres. Després, vam viure un segon exercici en el qual vam ser campions de lliga i, aquesta tercera temporada, hem pogut disputar la primera eliminatòria d’unes fases d’ascens el curs de l’estrena a la Segona Divisió RFEF. A més, l’equip ha tingut el segell identitari que preteníem. D’altra banda, hi ha molts intangibles que també podem considerar com a èxits: la connexió que s’ha assolit amb l’afició, el nivell de professionalització de què s’ha dotat el club i el creixement que han experimentat molts jugadors que ara fa tres exercicis van debutar a la Tercera Divisió i que, avui dia, ja tenen el bagatge d’haver competit en unes fases d’ascens a la Primera Divisió RFEF.

Talment, és com haver viscut un somni.

Pel que fa a la vessant esportiva, aquest cicle ha estat un somni constant. Durant aquestes tres temporades hem viscut immersos en aquesta sensació de viure una realitat que superava les expectatives de tothom, un somni del qual no ens volíem despertar. Però tal com vaig assenyalar en la roda de premsa de comiat, com a entrenador, quan arribes a un lloc, des del primer dia ja saps que falta un dia menys per marxar. Generalment, en el món del futbol, els comiats són amargs o arriben en moments complicats. En contraposició, al CE Manresa tinc la possibilitat de tancar aquest cicle magnífic en un moment molt i molt bo i deixant uns fonaments sòlids per tal que el futur tècnic pugui començar a desenvolupar el seu projecte.

Un dels factors que l’incita a posar el punt final a aquesta etapa és l’esgotament mental, psíquic, emocional?

Sincerament, aquests tres darrers anys he viscut només per al Centre d’Esports Manresa. Sentia la responsabilitat de respondre a la confiança de les persones que van creure en mi. A més, quan acceptes el càrrec, passes a representar una institució i a tota la gent que hi ha al darrere. Tot plegat et fa estar en un estat de tensió permanent. D’altra banda, hi ha l’autoexigència, el fet de no tenir-ne mai prou, de perseguir l’excel·lència tant en el procés com en els resultats. Ho he donat tot, el nivell d’exigència que ens hem imposat ha estat màxim. Quan la càrrega emocional i el nivell de responsabilitat per cuidar el que vas construint són tan grans, arriba un moment en què és necessari agafar perspectiva per no morir d’èxit. A hores d’ara, prendre la decisió de continuar no hauria estat el millor per progressar i per posar-me, altra vegada, a prova.

En la roda de premsa de comiat va revelar l’anècdota d’una plorera que li va sobrevenir la nit abans de jugar el partit decisiu contra el CD Terol.

Soc una persona molt passional per a qui el futbol no és la seva feina: és la seva passió i la seva manera d’entendre la vida. Va ser una plorera de satisfacció i d’orgull. Senzillament, vaig reflexionar que si el dia de la meva presentació m’haguessin dit que tres anys després estaríem jugant per classificar-nos per a les fases d’ascens a la Primera RFEF, no m’ho hauria cregut.

Potser, va afirmar, darrerament miro massa enrere, en les fites aconseguides, fet que no és el millor a l’hora de mantenir el nivell d’autoexigència que el caracteritza.

No, no és el millor. Mirar enrere afegeix complexitat a la quotidianitat. Aquesta sensació que es va revelar aquell dissabte previ al partit contra el CD Terol es va confirmar després de jugar el partit de tornada de la primera eliminatòria de les fases d’ascens a Navalcarnero. Em vaig adonar que em costava pensar en hipotètics escenaris de futur i que rememorava més de l’habitual tot el que havíem aconseguit. Llavors, vaig deduir que havia de ser honest. S’ha de saber tancar les etapes quan cal, i així ho he fet.

Quan va assenyalar que no volia que la vessant emocional el cegués, interpreto que el que no volia és que el dugués a prendre una decisió errònia, en aquests moments.

Així és. Crec que amb l’experiència, amb el pas dels anys, adquireixes una serenor que propicia que el raonament prevalgui per sobre els impulsos derivats de les emocions. A més, no volia que la situació s’allargués, ni que es generés incertesa. No vam parlar ni d’una possible millora de contracte. Vaig voler posar seny i no prendre una decisió que en el futur no em pogués argumentar adientment a mi mateix.

La renovació per una temporada més que va signar no ha estat un obstacle a l’hora de marxar.

Un contracte és el reflex de la voluntat de dues parts. Quan vam signar la renovació fins al juny del 2024, tant el club com jo vam considerar que fer-ho comportava transmetre el millor missatge possible per afrontar el nou curs. Però la meva relació amb els membres de la junta del CE Manresa es basa en un grau de confiança que està per sobre del que pugui reflectir un contracte. Des del dia que vaig acceptar la seva proposta, ja se’m va manifestar que, per sobre de tot, sempre prevaldrien les intencions de les dues parts. Així ha estat des d’aleshores, i també ara.

Però durant aquests tres exercicis ha desenvolupat una estreta vinculació emocional amb el club.

El CE Manresa és una entitat centenària que ha demostrat que en els moments de màxima dificultat sempre troba la manera de refer-se i de tirar endavant. Me’n vaig amb la tranquil·litat d’haver ajudat a posar uns fonaments que fan que l’entitat, a hores d’ara, sigui atractiva. La decisió de marxar és l’única que he pres sense pensar en el col·lectiu, tal com havia de ser. Sí, el cor se m’ha tenyit de blanc-i-vermell durant aquestes tres temporades. Sens dubte, sentiré el CE Manresa com el meu club la resta de la meva vida.

Marxa sense tenir el futur lligat.

Sí, és així. No hauria estat honest tancar aquest cicle en funció de les ofertes que tingués, segons les expectatives de futur que sorgissin. La meva sortida havia d’estar a l’altura del camí que hem recorregut. Això era prioritari. A partir d’ara, sí, haig d’estar a l’expectativa i veure què succeeix i si sorgeix la possibilitat d’afrontar un nou repte que em faci trempar, que em generi il·lusió. I si no és així, hauré d’afrontar la situació amb serenor i aprofitar el temps d’una altra manera.

Per tant, ara ja li pot preguntar al seu representant si hi ha clubs que s’han interessat per la seva situació.

El pròxim projecte en el qual treballi m’ha de fer vibrar, m’ha d’il·lusionar. Sóc una persona molt passional i la il·lusió em genera energia per treballar sense comptar les hores. Sí que hi ha clubs que s’han interessat per la meva situació professional. Però tampoc soc una persona que vulgui tenir notícies constantment. Confio en Jordi Lardín, el meu representant. No et sabria dir si han contactat amb Jordi Lardín dos, quatre, sis o vuit entitats.

Algun club li ha traslladat un projecte per tal que l’estudiï?

No, encara no tinc cap projecte d’una entitat en concret per estudiar-lo a fons. A hores d’ara, la meva principal preocupació és ubicar-me en la meva nova realitat, veure futbol de categories que no he pogut seguir mentre es desenvolupaven les competicions, analitzar equips que plantegen qüestions tàctiques que m’interessen i avaluar el que hem fet durant el curs per veure què hauríem pogut fer millor.

Quin tipus de projecte esportiu podria ser engrescador per a vostè?

Hi ha una cosa molt important a la vida: la capacitat d’adaptació. Per tant, em pot fer trempar qualsevol projecte sempre que els meus interlocutors em transmetin que tenen clar on volen arribar, quin és el punt de sortida i quins són els estris a la nostra disposició per assolir els objectius.

Va afirmar que tenia el somni d’entrenar a Primera Divisió des que tenia vuit anys i jugava al PC Futbol. Ara ja no és un somni sense fonament?

Dirigir un equip de la Primera Divisió ha de ser l’objectiu de tot entrenador. Aquesta il·lusió hi és i em dona energia per no deixar de treballar, però no hi penso gaire. És com quan entrenes un equip, t’has de centrar en el dia a dia per assolir objectius a mitjà o a llarg termini. A casa em van ensenyar que, si vols que succeeixi alguna cosa, has de parlar poc i treballar molt. I això és el que intento que em defineixi.

Un element fonamental i que defineix la seva metodologia és el fet que treballar al màxim és innegociable. Ferran Costa només ha fet cinc dies de vacances els dos últims estius.

Sí, és així. Per exemple, aquestes darreres festes nadalenques, el dissabte 31 de desembre em vaig tancar a casa, davant de l’ordinador, per tal d’analitzar el joc d’alguns dels nostres oponents i em vaig oblidar d’anar a comprar el raïm. Per tant, a l’hora de fer les campanades, vaig haver de tallar un plàtan en dotze trossets per poder seguir la tradició. Em fa sentir millor saber que ho he donat tot, potser fins i tot d’una forma extrema. Des de la meva òptica, tot el que envolta un equip té un missatge. Per això, és important que els conjunts que entreno siguin dels primers a posar-se a treballar. Per exemple, durant la pretemporada, les sessions preparatòries són més llargues de l’habitual. Tots els membres de l’equip han de tenir clar que se sap a quina hora comencen, però no a quina acaben. Les sessions s’acaben quan tenim la feina que pertocava feta. Són elements que incideixen en la definició de la mentalitat del grup. L’essència d’un equip la determinen qüestions com aquestes.

L’obligació dels futbolistes és oferir al col·lectiu el dos-cents per cent?

Aquestes tres temporades, els jugadors del CE Manresa sabien que no estava permès donar menys del dos-cents per cent. D’altra banda, vull que l’equip s’adapti a la seva realitat i a les seves circumstàncies. Per això, dins el grup, hi ha frases o paraules que són tabú, curs rere curs, que fan referència a tot allò que podríem identificar com una carència o debilitat. Per exemple, el fet d’haver d’entrenar tota la temporada només amb mig camp o de no poder preparar els partits als camps de gespa natural en un terreny de joc específic, d’aquesta tipologia. Se’n parla el primer dia i s’assumeix.

Quants entrenaments setmanals feia el primer equip del CE Manresa, aquest curs, amb tota la superfície del camp a la seva disposició?

Cap. Els dijous era quan més ens hi apropàvem, ja que teníem a la nostra disposició tres quartes parts de la superfície. La resta de les sessions preparatòries s’han efectuat treballant amb la meitat del terreny de joc, incloses les dels dissabtes al matí, quan ens entrenàvem mentre es jugava un partit de futbol 7 a l’altra meitat del camp.

Tres qüestions en els quals ha de millorar com a tècnic.

He de millorar en totes les vessants. Soc un entrenador que intenta escoltar molt, que intenta fer sentir partícips del dia a dia de l’equip a tots els seus membres. Els nous escenaris futbolístics que et planteja la competició et donen aprenentatges que et fan reflexionar i que et faciliten noves idees. Més que millorar en aspectes concrets, crec que per evolucionar és cabdal identificar i interpretar tots aquests nous inputs que et dona la competició, la convivència al vestidor, etc.

La primavera del 2017 va decidir establir-se a la capital del Bages.

Els mesos que vaig entrenar el juvenil del CE Manresa a la Lliga Nacional Juvenil pujava i baixava des de Castelldefels. Després, va sorgir la possibilitat d’entrenar el Club Gimnàstic de Manresa a la Divisió d’Honor Juvenil i vaig pensar que era millor invertir el temps en la meva feina com a entrenador que no pas conduint. Uns quants anys després, em sento manresà i sento que a la capital del Bages he viscut una de les etapes més importants de la meva vida, la de la maduresa. Soc conscient que la meva estada a Manresa sempre més formarà part del que jo soc i seré com a persona. Tinc molt a agrair a aquesta ciutat. Me la sento molt meva. A més, moltes de les persones que he conegut durant aquests anys han esdevingut molt importants per a mi.

Quan es va desvincular de l’entitat escapulada, va continuar vivint a Manresa i es va posar a treballar al concessionari Opel.

Després de tancar la meva relació amb el Club Gimnàstic, tenia moltes idees per processar i em volia prendre un temps per fer-ho. Necessitava temps i volia allunyar-me, temporalment, del món del futbol. A més, volia posar-me a prova: entomar el desafiament de treballar en un àmbit en el qual fos un desconegut per tal de demostrar-me a mi mateix que, més enllà de fer d’entrenador, podia desenvolupar-me en altres entorns professionals. Per això em vaig posar a treballar com a comercial per al concessionari Opel que hi ha a la capital del Bages.

Txema Pulido va ser la persona clau per fitxar pel CE Manresa?

Sí, va ser la persona cabdal, el membre de l’aleshores junta gestora que em va venir a buscar i que em va fer sentir que era la persona que necessitava el club. Després, vaig conèixer la resta de membres de la junta directiva, unes persones que, a dia d’avui, són molt importants per a mi. Havia estat entrenador del seu fill Òscar, però no teníem una relació estreta. Durant aquests anys m’ha cuidat com un fill i, alhora, notava que respectava les meves decisions. A hores d’ara, és una persona molt especial per a mi.

Quatre dels directius actuals de l’entitat han compartit aquesta etapa de tres exercicis amb Ferran Costa. Voldria que me’ls definís amb un adjectiu. Ruth Guerrero, la presidenta.

Tenacitat, perseverança.

Txema Pulido.

M’ha apadrinat, ha estat el meu padrí com a entrenador.

Francesc Soria.

Apassionat i intens.

Pere Arévalo.

La seva bondat ho facilita tot.

Com veu Manresa un castelldefelenc després de residir sis anys a la capital del Bages. La percep com una ciutat grisa, mediocre?

Tal com assenyalava anteriorment, per a mi Manresa ha estat un lloc on he pogut créixer com a entrenador i com a persona i, també, un indret on posar-me a prova. Hi ha moltes persones que m’han ajudat a fer-ho. Realment, és una ciutat on m’he sentit estimat i respectat. Manresa no n’és, de grisa. Té un caràcter propi amb molts racons per delectar-se i on, per exemple, he pogut menjar molt bé. A més, durant aquests anys he après a descobrir i gaudir del seu entorn natural. A hores d’ara, Manresa és casa meva.

La tasca domèstica que més li complau fer i aquella que sempre hauria d’assumir una hipotètica futura parella de Ferran Costa.

La feina de casa que més m’agrada és cuinar. Pel que fa a la segona part de la pregunta, només puc dir que crec en el treball en equip i, per tant, no voldria que cap hipotètica futura parella meva hagués d’assumir completament cap tasca de la llar encara que a mi no m’agradi fer-la.

Atès que li agrada cuinar, suposem que em convida a compartir un dinar de treball a casa seva. Què em cuinaria i serviria?

Un risotto de ceps, de primer, i pota de pop amb puré de patates, de segon.

Vostè recordarà Manresa com…

La ciutat on vaig aprendre que, amb la gent adequada al costat, no existeixen els desafiaments impossibles.

Subscriu-te per seguir llegint