Científics espanyols i nord-americans han identificat per primera vegada l'existència d'un "rellotge" cel·lular als teixits adiposos que afecta directament a la tolerància a la glucosa, i reforça la tesi que no s'han de menjar dolços a la nit perquè és quan el cos té la sensibilitat mínima a la insulina.

Aquesta investigació, que acaba de publicar la revista FASEB l'han dirigit la catedràtica de Fisiologia de la Universitat de Múrcia Marta Garaulet i el director de Medicina del Son de Harvard, Frank Scheer, en col·laboració amb investigadors de Granada i Barcelona.

Segons s'ha constatat a l'estudi, el "rellotge" trobat al teixit gras funciona, a més, molt millor en les persones que se'n van a dormir d'hora i dormen més hores que en aquelles amb dèficit de son o horaris irregulars.

"Aquest rellotge cel·lular pot contribuir al ritme diari de la tolerància a la glucosa", segons Marta Garaulet, que aquesta setmana ha rebut el premi nacional de la Reial Acadèmia de Gastronomia.

Garaulet, una de les impulsores de la cronobiologia i la seva relació amb l'obesitat a Espanya, destaca que aquest treball explica per què es toleren pitjor els sucres a la nit, cosa que "pot portar-nos a pics d'insulina que a la llarga ens faran engreixar", perquè "afavoreixen l'entrada de greix al teixit adipós".

Segons la catedràtica, prendre dolços a la nit podria augmentar el risc de tenir diabetis i obesitat, encara que aquest problema podria minvar amb un nombre suficient d'hores de son al dia (almenys set en els adults) i anant al llit d'hora, perquè són dos factors que "ajuden a millorar el funcionament del teixit adipós"

Per dur a terme aquesta investigació, els diferents equips científics de les quatre universitats van treballar durant tot un any en l'anàlisi i observació de mostres de greix subcutani i greix visceral extretes de 18 persones que es van sotmetre a cirurgia de bypass gàstric a l'Hospital Verge de l'Arrixaca de Múrcia.

Amb aquesta vintena de mostres, pertanyents a perfils personals ben diferents entre si, els investigadors de la universitat murciana van crear més d'un miler d'explants o cultius de teixit adipós, que els van servir per identificar els canvis que s'anaven experimentant en el funcionament de l'hormona de la insulina en funció de l'hora en què era analitzada.