Amb vint-i-quatre punyalades James Bernard Campbell va arrabassar la vida al pare de Suezann Bosler. A ella n'hi va clavar cinc i la va donar per morta. La punyalada número trenta va ser sense punyal, quan després que el seu testimoni fos crucial per commutar-li la pena capital per quatre condemnes de 25 anys, l'assassí l'única cosa que lamentava era no haver acabat la feina. Però, llavors, Suezan Bosler ja havia reflexionat profundament sobre el perdó i la seva cuirassa era impenetrable: «El perdó no era per al James sinó per a mi. La ràbia no cura. La venjança, tampoc».

Arribar fins aquí li va costar molt. Encara ahir, a l'aula magna de l'institut Lluís de Peguera de Manresa on se celebrava l'acte contra la pena de mort organitzat, un cop més, per la comunitat de Sant Egidi, no va poder reprimir alguna llàgrima quan rememorava els cops a la porta. «El meu pare era pastor protestant i vivíem en una casa annexa a l'església. Picaven a la porta sovint per demanar menjar, diners o consell», va explicar. Aquest cop va ser diferent. Va sentir gemecs i quan va baixar va veure com un home apunyalava el seu pare i el tornava a apunyalar un cop i un altre mentre intentava sortir de la cuina i no podia, fins que es va vèncer malgrat intentar mantenir-se dempeus abraçat al marc de la porta. Ella va córrer cap a ell i la va aturar una punyalada al pit. Quan es va girar, dues més li van entrar per l'esquena i dues més al cap per rematar-la. L'acer li va afectar la memòria i la parla, però no va posar fi a la seva vida. El seu pare s'arrossegava inútilment per ajudar-la, perquè qui estava ja ferit de mort era ell. Ella va aguantar la respiració i l'assassí va pensar que ja estava fet.

El van enxampar aquell mateix dia i el primer tribunal de l'Estat de Florida que el va jutjar el va condemnar a mort. Ella va seguir els dictats de la Fiscalia fins que una idea va cristal·litzar dins el seu cervell: el seu pare era contrari a la pena de mort i favorable al perdó dels pecats. Ella no podia contribuir que a James Bernard Campbell li llevessin la vida encara que tingués consciència que el que li sabia greu a aquell home era no haver acabat la feina i haver deixat un testimoni viu després de donar-la erròniament per morta.

A la sala d'apel·lacions, Suezann Bosler el va assenyalar amb el dit índex estenent el braç i li va dir: «Encara que no ho acceptis, jo et perdono». I va començar a treballar per salvar-li la vida. S'havia convertit en enemiga de la Fiscalia quan va dir: «Sóc perruquera i estic en contra de la pena de mort». El fiscal li va dir que si volien aplicar la pena capital no era per ella sinó per la societat. I ella, que no volia formar part d'una societat com aquella, va argumentar que està comprovat que la pena de mort no té efectes dissuasius per als delinqüents, que resulta més cara la pena capital que la cadena perpètua, que ni la ràbia ni la venjança porten enlloc. El perdó sí. Ho va dir tot sense respirar. I quan la Fiscalia va pensar que ja tenia lligada la pena capital va guanyar la vida.