«La traumatologia es feia amb una sabata i una espardenya»

Vaig néixer a Manresa, però quan era molt petit la família es va traslladar a Lleida, i era l'època de la postguerra. Hi havia molta misèria i ho vaig passar malament, tant que als vuit anys vaig agafar una pulmonia i se'm va complicar i em van ingressar a la Clínica Montserrat de Lleida. Vaig tenir la sort que hi havia un cirurgià extraordinari, un valencià que es deia Vicente Ferrándiz, que havia estat adjunt al Govern de Negrín, durant la Segona República, i un cop acabada la guerra va ser desterrat a Lleida per qüestions polítiques. La seva intervenció va ser clau per salvar-me la vida i vaig estar cinc mesos a la clínica. Des d'aquell moment vaig tenir el desig de ser metge.

Va tornar a Manresa quan tenia 11 anys. Quan ja era estudiant de Medicina freqüentava les tertúlies del Gremi de Sant Lluc. Expliqui què era aquest gremi.

Era un grup integrat pels metges de l'època a Manresa i persones vinculades a la cultura de la ciutat, com Puig Vilajuana, Vila Closes, Vilanova, i farmacèutics de torn, entre altres persones. Feien tertúlies sobre tot tipus de temàtiques, com art, Manresa, la guerra, la política, tot i que d'aquest darrer tema no gaire perquè estava prohibit parlar-ne. Jo era molt jove i simplement escoltava perquè era molt divertit, i em vaig sentir més manresà que mai. Em va entusiasmar.

Se'n va anar a estudiar Medicina a Barcelona.

Sí, i amb una beca gràcies a la família Gomis fins al quart curs, i llavors la vaig cedir a la meva germana perquè pogués estudiar. Així que vaig començar a treballar a Barcelona, primer com a subdirector d'una residència d'estudiants de la Ramon Llull i després vaig entrar a diferents centres sanitaris.

Per què es va especialitzar en traumatologia?

Primer vaig començar Anatomia Patològica amb Dídac Ribas, de Manresa, que va ser catedràtic. Jo estava entusiasmat, però ell em va recomanar canviar d'especialitat perquè, si no, em moriria de gana, i vaig quedar bastant decebut fins que vaig entrar a Urgències del Clínic amb en Molins Benedetti, una persona admirable. Va ser quan em vaig decantar per traumatologia, i vaig entrar després a l'Hospital de l'Esperança amb Domènech Alsina i, posteriorment, amb Antoni Viladot, que treballava aquí a Manresa.

Com recorda aquella època?

Va ser molt curiosa i difícil. Era l'època de la pòlio, una pandèmia que pocs recorden, que afectava els infants, molts dels quals morien. D'altres sortien esguerrats perquè paralitzaven les extremitats, així que l'any 1955 molts caminaven amb bastons totalment desvalguts. En Viladot, que venia de Bolonya, va introduir al Sant Joan de Déu tècniques modernes per fer-hi front. Quan, finalment, va sortir la vacuna, tothom es va vacunar perquè la gent estava conscienciada, així que es va posar punt final a la pandèmia fins al punt que ara ja pocs la recorden.

Parla de Viladot, però formava part de l'equip del doctor Tuneu, els anys 60.

A Manresa hi havia dues figures importants, el Viladot, que instaura la cirurgia ortopèdica al Sant Joan de Déu, i en Tuneu, que és el creador de la traumatologia pròpiament dita a Manresa. En Tuneu tenia visió de futur. Ell veia que la traumatologia se la repartia tothom, els metges de capçalera i els curanderos. I la traumatologia major era per als cirurgians. Això va canviar amb la llei d'especialitats. Va fer un equip, del qual jo en formava part, i pràcticament cobríem les 24 hores del dia de tots els dies de l'any, i això va ser trencador. Les companyies d'assegurances es van adonar que els malalts que passaven per l'equip del Tuneu tenien menys dies de baixa i que havien de pagar menys diners per sufragar-ne les seqüeles. Per aquest motiu en Tuneu dominava el 90 % de la traumatologia a la comarca, i una part de fora. I és que vaig veure com fins a Manresa venien malalts de Saragossa i Toledo.

Caram, quin èxit.

Fins i tot va provocar que els malalts no hi cabessin, i això va motivar la creació del Centre Hospitalari. Fins llavors la traumatologia es feia al dispensari, i els malalts s'ingressaven a l'hospital i a la Clínica de Sant Josep.

Va viure en primera persona la creació del Centre Hospitalari. Com es va gestar?

Havia de ser només de traumatologia. Però on es feia? Primer s'havia de fer en uns terrenys de les monges josefines, on ara hi ha el convent, davant de la Clínica. Però la mare generala, que residia a Girona, s'hi va oposar. El Tuneu, que era molt temperamental, va dir que l'equipament es faria en els terrenys del millor postor que sortís, i finalment Mútua Manresana es va decantar per fer-ho, tot i que es va convertir en un centre amb diferents especialitats. La idea inicial es va desinflar i, a més, el Sant Joan de Déu i la Clínica de Sant Josep van muntar la seva àrea de Traumatologia.

Tinc entès que s'encarregaven del 80% dels accidents laborals de la Catalunya Central els anys 60.

Érem quatre gats i era una voràgine. Fèiem el que podíem amb una sabata i una espardenya, i s'ha de tenir en compte que l'anestèsia era precària i la feien les monges i els practicants, i no ho feien malament per ser en en aquella època. L'anestèsia és el secret de la cirurgia, i així el cirurgià se sent segur quan treballa. Van passar molts anys abans no va arribar el metge especialitzat en anestèsia, l'any 1970, l'anestesista. Fins llavors la cirurgia trontollava. Ara els metges surten molt ben formats, i és que nosaltres apreníem sobre la marxa a base d'experiència. Avui dia el metge treballa amb una seguretat que no teníem. Sento que he nascut 40 anys abans d'hora perquè seria feliç treballant tal com ho fan ara els traumatòlegs.

A part de la seva tasca en el Centre Hospitalari, va entrar a la Companyia Elèctrica de Manresa d'Electricitat. Què hi va fer?

Estava en deute amb la família Gomis, i quan va sortir la llei, l'any 1959, que obligava les empreses amb més de 50 treballadors a tenir un metge d'empresa, la família em va demanar si podia desenvolupar aquesta tasca. No m'hi podia negar i va ser la meva entrada a la medicina d'empresa, i em va agradar i m'hi vaig trobar bé. Van ser els 25 anys en els quals aquesta parcel·la de la meva trajectòria professional em va donar més satisfacció.

Tinc entès que, en el marc d'aquesta tasca, van fer el primer maniquí de l'Estat espanyol adreçat a fer assajos de primers auxilis.

Hi van estar implicats pintors com el Vila Closes, el Vilanova, el Clotet, el Claret, el Solà.. I amb ells vam construir el primer ninot per fer pràctiques de respiració artificial d'Espanya. Jo n'havia vist a l'estranger, i amb aquesta idea vam construir el nostre, que tenia un moviment articulat al coll, entre altres, i portava la granota de l'empresa. Devia ser l'any 1964.

Què fa actualment?

Escric i llegeixo molt, i tinc un hort, amb el qual alimento la família.

S'ha interessat molt en la medicina de la Guerra Civil. Què hi ha descobert?

Els primers cirurgians de Manresa s'havien format a la guerra, i també és important esmentar que Manresa va ser el lloc on eren atesos els ferits de la batalla l'Ebre. Si els ferits no es recuperaven eren traslladats a Montserrat, on hi ha l'hotel Abat Cisneros, al primer centre de rehabilitació d'Espanya.