La Manresa del 1522 és una ciutat que reneix. Pocs moments al llarg de la seva existència són tan especials com aquell, i les raons són de diversa índole. Aquell any està marcat en la història de la ciutat per l’estada d’un personatge il·lustre, sant Ignasi de Loiola, que sempre mantindria un vincle especial amb ella; però per a un manresà d’aquell moment, que voltés pels seus carrers, les vivències i sensacions eren unes altres, i és que la ciutat tot just deixava enrere un dels seus moments més difícils i es reinventava mirant al futur.

La Manresa del 1522 enyorava la ciutat important que havia estat. Als seus carrers es devien escoltar històries ben diverses. Relats dels vells temps d’esplendor que ja no hi eren i dels quals tan sols quedava un paisatge de carrers desapareguts i cases enrunades, però també relats de ciutadans nouvinguts d’arreu, que parlarien dels avantatges que tenia pagar pocs impostos, solars a bon preu i els nous sectors artesanals en expansió. La ciutat es transformava.

T'expliquem en vídeo com era la Manresa de 1522

La Manresa de 1522: així era la ciutat que es va trobar Sant Ignasi Beatriz de Mena

El declivi demogràfic

Després d’un llarg període de prosperitat medieval, a mitjans del segle XV la bonança i la riquesa havien començat a ser un record. La causa d’aquest canvi de tendència van ser les epidèmies de pesta, cada vegada més freqüents, però, sobretot, la terrible dècada entre el 1462 i 1472, quan tingué lloc la destructiva guerra civil entre la Corona i la noblesa. Aquella guerra va ser una catàstrofe per a la ciutat. Va provocar incursions, saquejos, atacs i, possiblement, la destrucció parcial de la séquia. Les notícies històriques donen fe de moments d’autèntic setge a la ciutat. El desabastiment d’aigua va afectar l’extensa horta del voltant i la mateixa ciutat, fet que va empitjorar la situació econòmica. Els efectes i la llargada d’aquest terrible episodi van significar per a moltes ciutats de la Catalunya interior la fi d’una època.

La primera conseqüència d’aquesta crisi humanitària i econòmica va ser la pèrdua d’habitants. En moments de gran bonança i expansió, entorn del 1340, la ciutat podia haver tingut entre vuit i nou mil habitants, però el 1500, amb prou feines n’hi devien quedar uns mil cinc-cents ocupant unes tres-centes cases. La situació va arribar a ser tan greu que, per atreure habitants, es va posar en marxa una política de franquícies. Els nous habitants enfranquits estaven exempts temporalment de pagar impostos i només haurien de cotitzar a l’hora de reparar i mantenir la séquia o les muralles. La propaganda va funcionar bastant bé i al tombant del segle XVI ja es podia notar l’arribada de famílies procedents de la comarca i d’altres indrets de Catalunya. El 1522, la població començava a remuntar.

La il·lustració de Dani Hernández permet viatjar a la ciutat que va trobar Ignasi de Loiola quan va viure-hi onze mesos fa cinc segles justos | BET PADRÓ

La il·lustració de Dani Hernández permet viatjar a la ciutat que va trobar Ignasi de Loiola quan va viure-hi onze mesos fa cinc segles justos | BET PADRÓ Raquel Valdenebro. Manresa

El paisatge urbà

Vista des de fora, envoltada per les seves muralles i portals, podria semblar que res havia canviat respecte als temps d’esplendor de l’edat mitjana. Presidint la mola de la ciutat, al puig Cardener, la basílica de la Seu s’aixecava orgullosa. El 1522 feia temps que era acabada de manera senzilla, amb una façana llisa i sense ornaments, i tot i que encara li mancava el campanar, era un magnífic exemple de la importància i el potencial que la ciutat havia tingut. Prop de l’església, als peus del puig Mercadal, la plaça de la Ciutat continuava sent el cor comercial de la vila. Fins al 1617 l’esplanada de la plaça Major actual quedava dividida en dues places més petites per una illa de cases construïda al mig. La primera era la plaça de la Ciutat, pròpiament dita, encarada als casalots de les antigues cúries i batlle, on al segle XVIII s’aixecaria l’edifici de l’Ajuntament. En aquest indret hi tenia lloc el mercat diari i es podien trobar les taules de peix, carn, verdures i altres productes. Al costat oposat, a la cruïlla dels carrers de Sobrerroca i Cap del Rec, es trobava la placeta dels Especiers o Apotecaris. De la placeta dels Especiers en sortiria l’actual passatge de Sant Ignasi Malalt fins al Carme. Dos carrers a banda i banda de l’illa de cases comunicaven les places. El carrer inferior era conegut com a carrer de la Bosseria, mentre que el carrer superior que permetia l’accés al carrer de Sant Miquel era conegut com a carrer de la Safraneria. Possiblement ambdues places eren porxades per acollir les taules o botigues.

Els tres carrers principals que sortien del centre urbà concentraven bona part de la població, tot i que les cases es barrejaven amb els solars enrunats. Eren el carrer de Santa Llúcia o del Forn Nou, que era la sortida del camí de Barcelona: el carrer de Sobrerroca, que era la sortida del camí de Vic, i, finalment, el carrer del Carme, que era la sortida del camí de Cardona. A partir de la plaça de la Ciutat, el carrer de Sant Miquel comunicava el mercat amb l’església de Sant Miquel i la Plana, on sabem que hi havia una carnisseria. També els carrers d’en Vals (Vallfonollosa), dels Jueus, Nou, del Born i de les Piques eren força plens de cases i veïns.

Com a aspectes reconeixibles de la ciutat medieval trobaríem el convent del Carme al cim del puig Cardener, tot i que envoltat d’horts i vinyes, i el convent de Predicadors o Sant Domènec, també envoltat d’una horta important.

Fins aquí les semblances amb els antics temps medievals. Malgrat l’aparença exterior camuflada per les potents muralles, la pèrdua d’habitants i la crisi que s’arrossegava des de feia més de cent anys havien canviat el paisatge urbà. Carrers molt poblats a l’edat mitjana, com ara el carrer d’Arbonés i de Santa Maria, pràcticament havien desaparegut i esdevingut solars, cases enrunades i horts. Els últims carrers amb senyals de vida eren el de les Piques i de Talamanca. Barris abandonats eren també els ravals de fora de la ciutat, com el del Portal del Carme o el de l’Hospital de Sant Andreu, l’entorn del qual tot era ple de femers i patis buits. Tampoc el carrer del Cós s’havia salvat. A l’altra banda del torrent de Predicadors o Monteys, passat el pontarró del portal de Valldaura, s’estenia un paisatge de camps de conreu i pallers. Dintre de la ciutat, carrers com el del Balç o el del Pedregar també eren buits. El primer havia quedat cobert per les cases de la plaça Major i del carrer de Santa Llúcia, i el segon era un sector on només hi havia testimoni de corrals, femers i algunes cases mig ensorrades.

Per contra, un sector de la ciutat que havia començat a prosperar fruit d’aquest renaixement eren els carrers d’Urgell, del Camp d’Urgell i de les Barreres. Aquests carrers havien tingut una població més marginal durant l’edat mitjana, però el renaixement de la ciutat els havia triat com a lloc d’expansió. Fins i tot la placeta de Valldaura començava a estar atapeïda de cases. Allà havien aparegut carrers nous com el de la Mel. Sembla que els nous habitants de Manresa havien tingut preferència per aquesta zona de la ciutat.

L’únic raval d’extramurs

Al sector est de la Ciutat, seguint el camí ral de Barcelona, s’estenia l’únic dels ravals que la ciutat mantenia, el de les Escodines, amb la capella de Sant Bartomeu destacant sobre el cingle. Certament es tractava d’un veïnat extramurs tan antic com la pròpia ciutat, poblat principalment per gent dedicada a la pagesia. La despoblació del segle XV havia fet estralls, però el 1522 ja es començava a notar l’augment de cases. L’accés al raval es podia fer sortint pel Portal de Santa Llúcia i resseguint el carrer de les Escodines fins a Santa Clara. Una altra possibilitat era fer-ho sortint pel Portal de Galceran Andreu, travessant un pontarró sobre el torrent i continuant pel camí del Balç de Medrena, a l’altura de l’actual camí de la Cova i fins a la Creu del Tort. Aquest camí discorria per un paisatge ple de cingles i baumes, que sovint eren aprofitades i condicionades com a horts i camps de conreu, de manera molt semblant al paisatge que podem trobar a hores d’ara més enllà de l’edifici jesuïta. Fou en una d’aquestes baumes on, segons la tradició, sant Ignasi va rebre la inspiració per a la seva obra.

El recorregut per la Manresa de la primera meitat del XVI no estaria complet sense parlar dels dos hospitals extramurs: el superior o de Sant Andreu i l’inferior o de Santa Llúcia. La crisi havia obligat el Consell de la Ciutat a cedir la gestió a la Confraria de Tots Sants. El de Santa Llúcia ocupava l’espai de l’actual Capella del Rapte i la Confraria havia gestionat la construcció de l’església, entre aquest i l’arrencada del camí de Viladordis. En un període marcat per les contínues onades de pestilència, l’existència d’aquests dos espais als afores de la ciutat era fonamental per tal de fer complir les quarantenes. Hospitals i convents, com el de Sant Domènec, eren lloc habitual d’estada de forasters i pelegrins, com sant Ignasi.

Els nous oficis i nous negocis

Com a tota crisi, la del segle XV també va ser una oportunitat pel canvi. Una de les novetats que la documentació deixa entreveure és la pèrdua d’importància dels antics obradors de pell de la ciutat. Aquesta indústria, tan important durant els segles medievals, anava decaient a poc a poc i algunes de les adoberies eren el 1522 edificis enrunats. Els nous veïns que havien arribat impulsaven altres activitats, com el tèxtil, i molts eren sastres i paraires que, si tenien sort en els negocis, podien arribar a mercaders enriquits. Malgrat tot, els mercaders manresans del segle XVI no arribaven al volum de negocis dels seus predecessors del segle XIV, amb contactes internacionals arreu de la Mediterrània. Altres oficis com el de velers s’anaven consolidant a poc a poc. Amb tot, la major part de la població continuava sent pagesa, o bé combinava algun d’aquests oficis amb el conreu de les terres de l’entorn. Un altre senyal d’aquest nou rumb de la ciutat és l’abundància de molins als entorns del torrent de Mirabile (Sant Ignasi) i el riu Cardener. Aquests molins comptaven amb una captació d’aigua i diverses moles que s’adaptaven a l’activitat que fes falta: produir oli, moldre blat, batre draps, i tot el que calgués.

El carrer del Balç, el vestigi més fidedigne de la Manresa antiga | ALEX GUERRERO Raquel Valdenebro. Manresa

Carrers per a tots els nivells

Les diferències econòmiques a la ciutat també es feien notar. La major part de les famílies benestants de mercaders i paraires havien conservat o recomprat les cases de la ciutat antiga, com ara les de Sobrerroca, la plaça Major, de Sant Miquel, la Plana i de les Piques. La menestralia i els oficis més senzills eren els que predominaven a la part baixa de la ciutat, entre els veïns dels nous carrers de les Barreres, d’Urgell, de la Mel i de Valldaura. Als carrers de Talamanca i de Vilanova, així com del Born i Nou, la població era un entremig. Un bon exemple d’aquestes diferències és el de l’ínyiga Àngela Seguí. La seva família era d’origen humil i tenia una casa al carrer de Vilanova així com un hort i un femer al carrer d’Urgell, però quan la família es va enriquir, una de les coses que van fer va ser comprar una casa al carrer de Sobrerroca, on ella viuria fins al seu casament.

El control de les epidèmies

Un altre dels elements que la ciutat havia conservat des de l’edat mitjana eren les seves muralles i portals, que, ara més que mai, tenien una gran utilitat. Els episodis de pesta i diverses epidèmies assolaven una vegada i una altra la població. Durant el segle XV havien estat continuats però en tombar el segle XVI la cosa no havia millorat. Diversos personatges coneguts de l’època, com les ínyigues Àngela Seguí o Agnès Pujol, havien perdut bona part de la família en el brot del 1508. Aquell any va ser tan catastròfic, que fins i tot el Consell de la Ciutat, tot i les pregàries, va decidir cancel·lar les caritats que es feien per Pasqua.

En arribar el 1521, els episodis d’epidèmies eren encara recurrents, fins al punt d’obligar el Consell a donar ordres de tancar els portals de les muralles i no permetre que ningú hi entrés sense haver fet una quarantena a l’exterior.

També es va ordenar als guardes dels portals que examinessin molt bé qui hi volgués entrar per veure si tenia símptomes. Van ser tan extremes les precaucions que, fins i tot, es va disposar que, si algun ciutadà moria fora de la ciutat, se l’enterrés allà on havia mort i no es tornessin ni les pertinences als familiars. Vet aquí que la utilitat de muralles i portals va passar de ser la defensa militar a ser un mitjà de control de les epidèmies. Dintre de la ciutat, el subministrament era una de les preocupacions, i sovint el Consell prohibia la venda del gra dels masos de l’entorn a altres veïns que no fossin de Manresa. El 1522 semblava que la ciutat vivia una petita treva pel que fa a aquest tema.

El rec de la Séquia

Un dels elements més característics de Manresa era la presència de recs de la Séquia pel mig dels principals carrers de la ciutat. L’aigua del rec era destinada principalment al regatge dels horts dintre de la ciutat i s’acumulava en pilones o piques situades en diferents punts.

L’arribada de l’aigua es feia des del sector de l’actual plaça dels Infants o portal d’en Planeta i era distribuïda mitjançant aquests recs que entraven pel carrer del Carme i carrer Cap del Rec fins a la plaça de la Ciutat; pel carrer de la Canaleta i del Pedregar fins a la Plana de Sant Miquel (de l’Om) i carrer de les Piques, i un darrer rec pel carrer de Sobrerroca. El Manual del Consell de la Ciutat aporta notícies de l’existència de piques que s’han de reparar de tant en tant i que eren situades a la plaça de la Ciutat, a la Plana de Sant Miquel (de l’Om) i al final del carrer de les Piques, a tocar del portal. Altres piques o abeuradors importants fora muralles eren les de la torre de Sobrerroca i les de l’Hospital de Santa Llúcia. En aquest sector també es parla d’una font. El consum d’aigua de boca sovint provenia de fonts i de pous i cisternes de dins les cases.

El govern de la ciutat

El govern de la ciutat continuava estant en mans dels membres del Consell, que eren nomenats anualment entre els veïns. La dedicació als negocis de la ciutat anava recaient cada vegada més en mans de ciutadans benestants, que podien dedicar una part del temps als assumptes de la ciutat. Els llibres d’actes posen de manifest la crisi que s’estava vivint tot just abans del 1522. Sovint les decisions que es prenen només fan esment al control de les epidèmies i, pel que fa a les obres de la ciutat, se solen concentrar en feines de manteniment de piques, fonts i alguns molins propietat del Consell. En el decurs del segle XVI la situació anirà canviant a poc a poc.

Lluny de l’esplendor medieval, la ciutat que contempla sant Ignasi és una ciutat que tot just comença a despertar d’un malson. No és gens estrany que en ella trobés persones a la recerca d’una nova espiritualitat i una nova fe que aportés esperança, disposades a escoltar-lo i protegir-lo. Era una ciutat que superava els seus pitjors moments amb veïns disposats a superar les dificultats i a apostar per ella.

Autors consultats

Galobart i Soler, J.: Els manresans que van acollir Sant Ignasi a través dels protocols notarials (1485-1585)

Torras i Serra, M. (1996) La crisi del segle XV a Manresa, una aproximació a partir dels llibres de Manifest

Vila i Cortina, M.: (2019) Les ínyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola. Ed. Zenobita.